Els valors del rugby a debat?

Tinc un ritual. Més aviat és una mania: cada cop que arribo a l’estat francès de seguida vaig a un quiosc a comprar-me el Midi Olympique, l’hebdomadaire du rugby. M’agrada llegir en les seves inconfusibles pàgines grogues entrevistes amb jugadors del passat, anàlisis tècniques, gràfiques impossibles sobre la quantitat de mauls a ProD2, la història d’algun club gloriós que avui malviu a Federal 1 i etc etc etc. Algun dels meus articles d’aquest web han estat inspirats per notícies d’aquest mitjà: com el de la llegenda de l’All Black perdut.

Aquestes pàgines grogues també són, en part, culpables del meu suport incondicional a França (amb el permís de Gales) al 6 Nacions. Els amics creuen que ho faré mentre hi hagin jugadors nordcatalans seleccionats, però l’autèntica veritat és que el rugby de França és el meu rugby. És a dir el rugby nordcatalà i occità són els meus. Em sento més aprop d’un fill d’un pagès de Colomiers que no pas d’un jugador sorgit d’un College irlandès. Què voleu que hi faci!!

Doncs en aquestes pàgines hi he trobat darrerament una cosa que mereix que en parli en aquest web: fa uns mesos varen dedicar dues pàgines senceres a encetar un debat que després ha continuat per altres vies. Es proposaven analitzar la deriva del rugby: la violència dels xocs, l’arribada del dopatge, el culte a l’individualisme, el menyspreu dels jugadors, el negoci pel negoci, ... i un llarg etcètera. Dues pàgines que vaig devorar en minuts. Des de l’article d’en Pierre Albadalejo titulat “Tout le monde s’en fout!!” fins a la fabulosa peça d’en Max Guibert (antic tercera línia del Besiers i del Tolosa) titulat “Quand je me souviens” que em va arrencar alguna llàgrima. L’anàlisi era completada de manera molt intel·ligent pels articles d’en Lucien Simon (president del Pais d’Aix) i d’en Jacques Verdier titulat: “Une éthique en toc?”. Recordo que quan les vaig acabar de llegir quedar-me un pèl desesperançat ... de seguida vaig recordar l’USAP a proD2 i com clubs històrics com el Narbona i el Besiers quasi malviuen. I em va venir al cap també els “nous” clubs de les grans aglomeracions competint a cop de talonari (Montpeller, Lió, ...).

Els anys passen de pressa. El nostre rugby de cada dia (de cada diumenge) ha anat canviant també. Potser massa de pressa. Però encara vull pensar que queda un filet de connexió entre l’escola de rugby més petita del club més petit de la comarca més petita i els AllBlacks. Queda un filet entre els partits els diumenges al camp que et toca i la copa del món. Cuidar aquest filet és feina de tots: jugadors, aficionats, delegats, ... Amb humilitat i respecte ... els valors es cuiden practicant-los: així es cuida el rugby nostre de cada dia.

Ferran Titou Puig

El tenim!!! Modest homenatge pòstum al Senyor de Trullars

Me n’assabento pel whatsapp, per un grup que tinc amb alguns de la Penya Usapista els Valencians. L’André Sanac és mort. El capità de l’USAP que va alçar el tros de fusta, el planxot, l’any 1955 després d’una èpica victòria contra el FC Lourdais. Ell mateix recordava quan l’alcalde de Bordeu li va donar el planxot, com el va aixecar i va cridar en català “el tenim!!!”. Tot davant l’atenta mirada del capità de l’equip contrari, el malaguanyat Jean Prat (el meu primer article en aquest web, fa anys, és precisament sobre la mort d’en Jean Prat).

Ha estat un cap de setmana amb moltes emocions. El Senyor de Trullars (així li deien) ha decidit marxar d’aquest món amb tot el regust possible de rugby. Ha marxat el dia d’inici del 6 Nacions d’enguany. Ell ha estat un dels pocs catalans que han guanyat un Grand Slam: com en Josep Maso, els germans Lievremont, en JF Imbernon i algú més ... hi ha una foto a la paret de fora del vestuari de l’Aimé Giralt on surten aquests jugadors plegats. El senyor Sanac era un d’ells. Un català a Twickenham!!! Recordo que a les entrevistes em cridava l’atenció que farcís el seu francès de catalanades. De fet ell parlava en català naturalment i sovint contestava en català i l’entrevistador francès li feia repetir perquè no l’havia entès.

Dissabte jo jugava. Havia vist el reportatge “l’USAP, els guerrers de la losange” mentre esmorzava. No acostumo a parlar abans d’un matx, però vaig tenir la necessitat de pronunciar el seu nom dins del camp. Abans del KO, mentre esperava on es posava la davantera rival, vaig comentar a un parell de companys de davantera: “L’André Sanac és mort”. Així, ras i curt. El meu humil homenatge.

Diumenge vaig anar a Perpinyà veure l’USAP-BO en un desplaçament organitzat pels irreductibles de la Penya Els Valencians. Vaig saludar als de la penya Avant, al Director General de l’Esport de la Generalitat de Catalunya, a l’antic seleccionador nacional català, ... però sobretot vaig poder veure un gran matx de l’USAP. Un pèl desorganitzats en defensa, però elèctrics en atac. Aquest matx contra els bascos tenia tot el regust del TOP 14. De fet, el sempre admirat Pere Mestres de Tuïr, em va dir que segur que la baixada de l’USAP a PRO D2 no havia fet gaire bé a la salut d’en Sanac.

Al final, amb un tramuntana esmoladíssima i mentre esperàvem que sortissin els jugadors del vestuari, veia a mon fill petit amb la samarreta blau cel buscant algun autògraf i pensava que hi havia un fil, una connexió espiritual entre aquell viticultor del Rosselló campió de França i aquest nen que juga a una escola de rugbi del Garraf. Una connexió bàsicament alimentada per la catalanitat i el combat.

Ferran Titou Puig 

Quatre a la carretera

Ja tenim una edat i ja no en fem mai d’animalades ... bé quasi mai. L’altre dia en vaig fer una de monumental. Me’n vaig anar a veure el França-Fidji a Marselha. De Vilanova i la Geltrú a Marselha per veure un test-matx a priori poc interessant. No anava sol, erem dos de la Penya Els Valencians i dos de la Lleganya. Mereixia aquest viatge descomunal el matx?? Segurament no. El que hi havia eren moltes ganes de retrobar-se i aquesta era una bona excusa.

Al matx alguns anàrem a veure si França era capaç de ressuscitar d’entre els morts (caiguda al lloc 7º del rànking IRB). Arribaran a temps per la Copa del Món?? Quan acabo aquest article s’ha confirmat la victòria sobre Austràlia, cosa que vol dir que potser si que se’n surten. El secret?? El de sempre, ja no hi ha secrets: mescla de jugadors veterans amb joves (sortits o no de les JIFF). És a dir hi havia en Dusatoir i en Mas, però també en Thomas i l’Spedding. El matx fou molt animat, sobretot a la segona part amb el millor Fidji que jo he vist mai. Segueixen sent però jugadors molt indisciplinats ... massa cops de càstig. Els jugadors liderats per Metuisela Telebula, el geni fidjià seran recordats pels placatges contundents i pel darrer assaig sortint de darrera la pròpia línia de 22 fins a l’assaig contrari!! Tothom dempeus aplaudint.

El rugby-champagne ja no existeix ... potser ni el rugby-cassoulet existeix ja ... però encara va aparèixer, com un llampec, un parell de vegades a l’estadi de Velòdrom. El parell d’assajos que sortiren de xuts d’en Camille Lopez buscant l’esquena del contrari els podria haver fet en Frank Mesnel enlloc d’en Thomas. Una bona jornada ...

I així, en un pot volador que gasta menys que les tartanes dels padrins travessàrem la Camarga i tot el Llenguadoc, i durant 48 hores parlàrem i parlàrem ... i somiàrem i somiàrem. Parlàrem de la família, dels amics, del vi, del pastís marselhès, de la fenya, de la llengua (Déu meu si n’he après!! En Santi és un creuament entre l’Enric Valor i Pompeu Fabra!!) ... però sobretot del país i del rugby. Durant 48 hores dins del pot volador, al port vell de Marselha, a l’arenal d’Aigües Mortes, ... els Països Catalans existien de nou com una gran pàtria protectora, i la nostra afició era una afició normal. El xató era de la Marina i l’arròs al forn del Montseny. I el Tecnidex es barrejava amb els AllBlacks, les Abelles amb l’USAP i el SEL amb el Toló.

Fins i tot la pobra, trista i desgraciada Occitània tornava a ser una nació dins dels nostres cors ... érem els primers faidits del S.XXI ... o potser, després de les lliçons lingüístiques, els primers felibres?? Qui ho sap!!

Fins ben aviat germans!!

Un con de carrera 
Un camin de terra 
Aqueth paradís pergut au hons deu nostre cap 
Ua simple cabana 
Ua caravana 
Qu’ém d’aqueth país de us qui nos an aimats 

text per Ferran Titou Puig
fotografies per Ivan Font

La llegenda de l'All Black perdut

Volia fer una article refrescant d'estiu i m'ha sortit un dels més seriosos de la temporada. La llegenda d'en Keith Murdoch ... aquesta és la seva història.

Hi havia una vegada un pagès d'Otago que feia de pilar dret. Feia anys que els Allblacks no veien un paio tant fort (191 cm, 112 Kg), capaç de tirar enrera en Colin Meads. Un lleó dins del camp i l'home més tímid fora d'ell: s'amagava darrera d'un bigoti gros, un barret de cowboy i unes camises a quadres que li venien totes petites.

El 2 de desembre del 1972 els kiwis guanyen a Cardiff contra els gal·lesos i en Murdoch fa l'assaig de la victòria kiwi ... fins aquí tot normal: avui tindria 60 caps amb els Allblacks i estaria al Rugby Hall of Fame al costat d'en Raphael Ibañez o Walter Spanghero ... però ai las!!! va passar que en tornant a l'hotel L'Angel de Cardiff els de negre reserven la primera planta per celebrar la victòria. I és clar que s'havia de celebrar!! havien guanyat a JPR Williams, Gareth Edwards, Phil Bennet!!! A mitjanit s'havia acabat la cervesa i en Murdoch va decidir anar-ne a buscar a la cuina. Quan s'acosta a la nevera del pis de baix un treballador li demana d'aturar-se i en Murdoch l'envia a fer gàrgares. Intervé aleshores el cap de seguretat de l'hotel, en Peter Grant (112Kg i 2m) i en Murdoch li clava un cop de puny ... la història aquí es fa fosca, però es necessitaran 4 persones per dominar en Murdoch enfollit.

L'endemà els dirigents de la NZRU decideixen enviar en Murdoch de tornada al país. El porten a l'aeroport de Heathrow per anar a Oakland ... i aleshores comença la llegenda: s'acomiada dels seus vigilants, els hi dona la mà i ja dins de l'aeroport canvia el bitllet cap a Darwin, al nord d'Austràlia. Aterra i desapareix dins dels boscos i la garriga.

Mort de vergonya, el bo d'en Murdoch va pensar que amb la baralla a L'Angel Hotel no tindria cor de presentar-se davant de la seva família, ni dels seu veins ... havia perdut l'honor de jugador de rugby ... aquest vell sentiment que fa que els que encara juguem, quan ens posem una samarreta el diumenge abans d'un matx, pensem en qui representem: la nostra família, el nostre poble, la nostra nació.

Sense rumb fix, ha viscut com un rodamón acceptant treballs de temporada i només tornant una vegada a Nova Zelanda (sota un nom fals i per visitar la mare després de la mort del pare). Nombrosos periodistes de rugby l'han buscat. Alguns l'han trobat: han intentat parlar amb ell per entrevistar-lo o almenys demanar-li la seva versió del que va passar ... Sense èxit. Avui en Murdoch té uns 70 anys i continua treballant del que pot, anant amunt i avall, vivint com un ermità a centenars de km del primer poble habitat.

Expliquen que avui en dia encara els jugadors de negre fan un ritual: el Murdoch Memorial. Alguns jugadors, delegats, entrenadors, treballadors de la NZRU ... Van al bar de L'Angel hotel, prenen una cervesa i parlen d'en Keith. Mai marxen de Ga·les sense fer-ho ... aixequen la pinta per l'Allblack que va desapareixer a l'outback australià.

Ferran Titou Puig

Reflexions post-descens a Pro D2

Passats un dies de la desgràcia i havent fet un buidat rigorós de la premsa m’he imposat una reflexió. Ja l’amic Faidit retratà amb cruesa l’entorn trist i no vull repetir …

Trobat de tot: llàgrimes i plors, que la USAP és un monument, que és un cop molt dur per la Catalunya Nord amb més d’un 16% d’atur, que és patrimoni de Catalunya, que els catalans estan amb la vida com suspesa, que hi ha molta inquietud amb els spònsors, que la USAP és com una mare, que l’Independant ja ha perdut 300.000 euros amb la notícia del descens, que la ciutat perd en imatge, … etc etc etc. Fins i tot als de la Bocherie Ovalie (web en conya referencia del rugby) feien un gran reportatge sobre el descens, mesclant en Dan Carter, la declaració d’independència de la Catalunya Nord i la unió a la Catalunya Sud (com Crimea amb Rússia) i unes suposades declaracions d’en Manuel Valls dient que el descens de la USAP posava en perill la integritat territorial de la república … en fi com va dir l’amic Pere Mestres: “la baixada és més que una baixada”.

Després de tot això, i per retrobar-me amb el passat, he tornat a veure el reportatge “USAP, els guerrers de la losange” i he estat amb la família a l’Alt Conflent per Sant Joan i la Flama del Canigó.

L’ambient a la Catalunya Nord no és gaire afalagador. Costa de veure (i creure) a la USAP a les pàgines de ProD2 del Midi Olympique. Veig pàgines i pàgines a l’Independant dedicades al XIII i cap a la USAP. Però en canvi m’expliquen que el Pollestres i l’Entente del Vallespir són a punt de jugar les fases finals. M’han parlat del renaixement del rugby a la Costa Vermella: a Banyuls, Cotlliure, Port Vendres, …. i la USAP ha lluitat a totes les fases finals a les categories inferiors.

La vigília de Sant Joan anàrem a Sant Martí del Canigó i de tornada al Capcir ens aturarem a Vilafranca del Conflent. I allà ens trobarem a totes les escoles Bressola que literalment inundaven els carrers, saludàrem la flama del Canigó al bar dels bombers, remarcàrem com cada cop més cotxes es posen les quatre barres sobre l’escut de la regió (protesta contra la reforma d’en Valls?) i en Pere Manzanares signà un autògraf a mon fill petit recordant la catalanitat del club.

Així de senzill: Catalanitat i Combat. Són els dos valors que la USAP ha tingut des de la seva fundació. No entraré valorar si els ha perdut, si els ha de recuperar, ni si el rugby en general té més valors … però aquests dos són els que em mourà a mi a ser més que mai al costat de la nostra USAP.

A més com diu un vell amic: “Veurem vells estadis que fa anys que no visitem” … he, he!!  

Ferran Titou Puig

Genius Loci, article de Ferran Titou Puig

Ja som al temps del 6 Nacions. De fet ja som a més de mig torneig. Estem veient els grans ambients d’Edinburg, Paris, Londres, Roma, Cardiff i Dublin. Notem l’aire del lloc, l’ambient, allò que defineix tant bé els aspectes característics o distintius d’un indret concret … El que els romans en deien Genius Loci, l’esperit protector del lloc. I que Josep Pla va utilizar tant a les seves pàgines. 

Però aquestes grans ciutats amb els seus grans estadis defineixen bé el geni, l’esperit d’aquest patria comuna que anomenem rugby?? És realment definitori d’això Paris, ciutat de la llum? Cardiff, ciutat encantadora, de mida abastable, amb els seus pubs i el seu impresionant estadi del Mileni? Roma? Londres amb la terra promesa de Twickenham? El bellíssim Murrayfield? Dublin i el renovat Landsdowne? Jo crec que no. Crec que el Genuis Loci de l’Europa del rugby, viu entre el migdia de França (Occitània i Catalunya Nord) i al sud del País de Gales (Cymru). 

És a l’Occitània profunda i a les valls gal·leses, on viu aquest esperit. A prop de Cardiff i molt lluny de Paris. I no parlo de la Provença idílica de vinyes i de masos que surten a les pelis americanes o dels pubs de Cardiff amb el seu gran ambient de germanor. Parlo d’aquests poblets occitans i catalans oblidats per l’estat, on el camp de rugby és tan gran que hi cap tota la comarca. Parlo dels poblets de les conques mineres gal·leses on les cases són totes iguals i no veus ni l’esglèsia. Parlo de clubs amateurs, de jugadors anònims que viuen en pobles deprimits i que són feliços els diumenges al matí jugant amb els seus germans. Parlo d’Estagell, parlo de Abertridwr … on no hi ha turistes, on hi han cases corcades que cauen de velles … on encara ronda, els diumenges al matí, el genius loci del rugby europeu.

Ferran Titou Puig

Jugadors del territori

Ara que s'han acabat els autumn internationals o els test match de tardor i que la selecció francesa ha baixat fins el lloc n 6 del ranking de la IRB se'm fa avinent fer una reflexió. Reflexió que entronca amb un article escrit en aquest web publicat per l'admirat Jan Faidit que es titulava Contra Toló. Article que em va agradar molt, que en gran part compartia, i que vaig comentar. El que recordo molt clarament fou com va contrastar amb les declaracions d'en Guy Novès després de l'eliminació de l'Stade Toulousain de la final del Top 14. Crec recordar que literalment deia que "ja no fitxarien més jugadors francesos".

Vull fer l'exercici de posar-me al mig. Entre en Faidit i en Novès, entre en Jan i en Guy ... Qui té raó? Què carai passa? Com pot ser que l'entrenador de la columna vertebral dels Bleus digui això?? Com pot ser que els millors caçatalents de l'hexàgon diguin això? Tot gran jugador occità (i fins i tot català) ha passat o vol passar per ST. De Tarba, d'Auch, de Mont de Marsan, de Montalban, de Castras, de Caurs, de Pau, de Foix, de Narbonna, de Besiers, ... De la Losera, de l'Auvèrnia ...

Al moment de la fase final de la lliga passada, L'ST tenia (parlo de memòria) 9 jugadors seleccionables amb els Bleus i el Toló en tenia 11 jugadors internacionals de diferents països que ja no eren seleccionables ... Un abisme. A casa varem donar suport al Castres Olimpyque en les fases finals, però reconec que amb un cert desassossec.

   

Crec que la resposta l'hem de buscar en la relació (o no-relació) entre la lliga professional (Top 14) i la Federació Francesa (FFR). El calendari està molt tensionat i un jugador internacional a França té els internacionals de tardor, els 6 Nacions, els mundials (cada 4 anys), les gires d'estiu, ... Amb el conseqüent perjudici pel seu club. Us recordo, benvolguts lectors, la duresa de les lligues franceses: Top 14, Pro D2, federals 1,2 i 3 ... Recordeu quan va durar en Carter amb la samarreta de l'USAP abans de la primera lesió?? Resposta: calendari i lliga duríssima. Cocktail letal. 

A més França es mou entre dues ànimes. N'hi ha una que és humil, que sovint és massa crítica amb el seu rugby local, que renega del rugby-paysan, que admira massa el rugby de l'altra banda del canal i el de Nova Zelanda, ... I una altra que se sap la gran rival dels Springboks i dels All Blacks, que omple tots els petits camps d'Occitània (quan els de la Lliga Principality del Pais de Gales són mig buits), que ha estat capaç de muntar el programa JIFF (Joueurs Issus de Filières de Formation) imitant el que ja fa molts anys que fan els novazelandesos o australians o anglesos ... O us pensàveu que tots els All Blacks havien nascut a Nova Zelanda???

Cap a on va el rugby francès?? Això ja és matèria d'un altre post ...

Ferran Titou Puig

Mites al Llenguadoc

La Penya la Lleganya organitza aquest cap de semana una activitat que em fa molta il•lusió: anem a Carcassona a fotre’ns una cassoulet i a veure el derby “audois”: USC vs RCNM. Carcassona contra Narbona, les millors castanyes de la ProD2. 

Anirem per l’autopista d’Entre-Deux-Mers. Passarem per la plana del Llenguadoc. Encaixada entre el Massís de les Corberes i la Muntanya Negra i Lacauna. La plana del Llenguadoc: ahir camp de batalla de la croada contra Occitània i testimoni d’innmerables revoltes contra França … i avui, una plana transitadíssima amb les seves cases de putes pels camioners, les seves vinyes turmentades per la calor de l’estiu, els seus restaurants de carretera on serveixen botifarres tolosanes i cassoulet, els seus estadis de rugby inmensos i difícils d’omplir … tot ben amanit amb les cançons d’en Charles Trenet i la vista omnipresent de Lesinhan de les Corberes … aquest és el Llenguadoc modern. 

Espero fer una inmersió profitosa en aquest territori tan estimat. Els territoris , a més de ser espais físics, són espais mentals i espirituals … i a voltes èpics. I d’això vull parlar de l’èpica del rugby llenguadocià. 

Rellegint aquests dies “Les contes du rugby” d’Henri Garcia, he retrobat l’èpica i la mítica d’aquest tros d’Occitània. M’ha semblat reviure els derbis duríssims a Narbona o a Lesinhan, com aquell on l’Antoine Wisser, amb el mot de “Paparou” li va arrencar la orella a un pilar rival en resposta a que li havia fotut el dit a l’ull …. I se la va empassar per evitar la sanció!!!! M’ha semblat tornar a sentir els crits de “Macarel!!! La sang del Papetou!!!” als estadis del Carcassés. M’ha semblat tornar a veure a “Sultan” Sebedio fent fer als jugadors 4 voltes d’honar a l’estadi “dal Molí” amb una ampolla de litre de vi negre a la mà … és igual si es guanyava o es perdia, el que compta és el combat!! He somiat que era a Narbona l’any 1926 durant la gira europea dels New Zealand Maoris. En aquell gran partit s’enfrontaven els homes de negre contra una selección del Llenguadoc-Rosselló (seleció de Perpinyà, Narbona, Besiers, Carcassona, Quillan i Lesinhan). Ah!!! Benvolguts lectors d’aquest web!! Us puc dir que en aquell temps d’entre guerres aquesta selecció “regional” era tan forta com el XV de França, N’aimé Cassayet els comandava!! Aquell matx seria el pitjor tràngol de tota la gira europea pels maoris. Aquí s’encunyaria definitivament un mot occità que ha fet fortuna al món de l’oval. És aquí on el mot provençal “netejat” passaria a ser utilitzat de manera habitual. I és que el capità Cassayet ordenà a en “Paparou” de “netejar” en sortida de tres diferents melées a l’obertura, al centre gros i a l’ala … i els tres sortiren del camp en “civière” … “netejats” … quin matx!! 

Una terra de pagesos, tractants, comerciats i boters, tan durs (o més) com els miners gal•lesos. I és aquí, al costat de casa. Només cal agafar el cotxe i tirar Salses amunt … i quan veieu senyalat “Fitou”, ja hi sou: bons vins, bon rugby, bona gastronomía, paisatge familiar … en fi un paradís al costat de casa … i a més són els nostres germans. 

Ferran Titou Puig

L'emigrant

per Ferran Titou Puig
Els Tres Tombs de Vilanova, a TV3

Sento en Joan Pau Giné a l’ipod, Montparnasse. “És un desert la capital … sento la terra dels meus pares amb la llengua de les mares”. Si la nostàlgia d’un nordcatalà a Paris és això, és la mateixa que sent un sudcatalà a Madrid. 

Avui és el primer Sant Antoni que passo lluny de casa de fa molts anys. L’any passat fins i tot em vaig trencar la cama per ser a casa per Sant Antoni … enguany estic fotut … lluny i fotut. 

Sant Antoni és foc, és Nadal encara, és la terra, són les bèsties de casa … has de ser a Vilanova per Sant Antoni. Avui ha estat trist, m’he llevat sol i he dit el que es diu, he anat a missa a la “parroquia de san Anton” (Déu meu!! Que en són de diferents aquest paios!!), em gastaré els cèntims en un bon restaurant (a falta d’un bon xató i tortell) i … he pensat que ser emigrant és això. 

Quan ets a Catalunya et pots permetre el luxe de demanar la independència per raons fiscals, culturals, econòmiques, històriques … i fins i tot lingüistiques!!! Però qua ets fora desapareix el cap i el cor i apareix el baix ventre. Les raons no són tan elevades, segur segur segur només queda la panxa i la pell … vols la independencia perquè vols tornar a tocar, escoltar, ensumar, tastar i veure el país. 

Escoltar una gralla a la festa major de Vilanova, escoltar una merla al Gorrapte … escoltar “Ollada!!” al camp del Ceret!!! Ensumar l’olor de les mans quan vas a l’oliva, el pixat dels gossos, … Ensumar xirments com cremen a Tuïr!!! Tastar altra volta l’allioli, les cebes escalivades … la cervesa esbravada dels 3 temps a la Catalunya sud!!! Tocar els rasclers a la pedra del Garraf, el pèl dels gossos de casa … tocar una pilota que ha perdut el tacte del meu club!!! Veure desde la Ribera com el sol es pon a la Terra Alta, veure el campanar de Sant Antoni amb la senyera …. Veure els pals de l’Aimé Giral una altra vegada!!!! 

En el Puig de la Mola

Hi han trobat un avenc

Ni espanyol, ni francés

Sant Antoni és de Vilanova!!

El Sant Graal d’Occitània

Article a quatre mans per Ferran Titou Puig

 i Joan le p'tit montagnard catalan Puig

Diu el gran escriptor nordcatalà Joan Daniel Beszonoff, en una de les pàgines més emotives de Un País de butxaca, que a Catalunya se l’inventaren en algun palau o castell d’Occitània. Imatge deliciosa, però jo prefereixo pensar que enlloc d’un palau fou en un mas de la Muntanya Negra o de La Cauna o del massís Cevenol una nit de tardor amb el foc a terra encès, torrant castanyes uns paios bufats de 51 … sinó, no s’entendria que fóssim tant tossuts i buscaraons.

Pensava tot això al Pierre Antoine, estadi del Castres, veient el CO-USAP (quin matx!!!) on hi vaig anar aconsellat per l’amic Ivan Font de la Lleganya. (És lluny de tot, ja ho veuràs … collons i tant!!). Ho vaig tornar a pensar l’endemà quan vaig anar a l’estadi de Chevalière a veure el Mazamet-Decazeville (quin altre matx!! 28-26!!). I ho pensava també al dia següent, veient per TV com l’Aurillac plantava cara al totpoderós Lyon de ProD2.

Què té aquest collons de pais que només sembla sencer quan juga al rugbi?? Occitània és segurament la primera colònia dins d’Europa i ha patit de tot: croada contra els càtars, la revolta d’en Joan Petit, els camisards, la revolta dels viticultors del Llenguadoc, els morts “perifèrics” de la 1ª guerra mundial … i és clar et trobes un país que està ple de plaques i “plaquetes“ per tot arreu. Plaques a murs antics amb “el darrer señor del Cabardès visquè aquí” o “el darrer perfecte càtar del Rasés feu missa aquí” o “els darrers revoltats de la Muntanya Negra es rendiren aquí” o “el darrer lloc de resistència contra França a la Corbera” o “Aquí el darrer faidit del Narbonés rendí el castell al rei de França”, …

Rere aquesta França meridional suposadament idílica s’amaga Occitània. Cal rascar una mica, treure la crosta per trobar la molsa i l’humus on viu Occitània d’amagat. Occitània que està agónica de dia, només aconsegueix viure plenament com a nació en comptadíssimes ocasions. En el fabulós llibre d’en Daniel Loddo Contes e Racontes dels Monts de La Cauna (amb el subtítol en francés “Contes des montagnes du Tarn”), l’autor, al pròleg, ja insinúa la profunda afecció (“très attachés a leur terroir”) dels darrers indígenes a les coses que els hi són pròpies com a refugi d’un poble profundamenta assimilat, com la terra, la religió, … el rugbi. El rugbi!! Aquest és el veritable secret d’aquest país, el seu Sant Graal.

I quin rugbi!!! Públic profundament entés. Veuen un cop de càstig abans que el vegi l’àrbitre. Joc dur i contundent, a vegades sembla sudafricà … joc imaginatiu i boig també, com en els millors temps del rugby-champagne. Recordo que el meu fill gran digué Uff!! Aquests passis fan por referint-se als moviments de pilota al límit que feia la línia del Castres en el partit. Els estadis fabulosos: espai comú per vells i joves, la beguda deixa anar la llengua i surt aquesta parla tan familiar pels catalans com és la llengua occitana. Criden com a bon poble llatí que són, admiren els valents jugadors com a bon poble mediterrani, i s’esbatussen alegrement com a bons meridionals.

Us puc dir, benvolguts seguidors d’aquest web, que el PAC (Paillar Atlètic Club) dels Rugbymen existeix. El que passa al còmic existeix de veritat. L’esperit i les llegendes de partits èpics i tercers temps homèrics existeixen: ho he vist a Mazamet i a Castres i estic convençut que existeix a tots els departaments francesos que juguen al rugby: a l’Aude, a l’Arieja, a l’Erau, al Tarn , a l’Aveiron, a la Losera,... Acabo aquest modest article com ho fan els “contaïres” de les muntanyes occitanes: Clic, clac, mon conte es acabat.

130 anys de glamour

Text: Ferran Titou Puig

Fotos: Ivan Font
(per veure-les totes, CLIQUEU AQUÍ)

Si ens preguntem quin és el rugby veritablement popular, el sorgit de la base de la societat … segurament ens sortirien algun equip del sud de Gal·les, algun equip d’Occitània (sobretot del Llenguadoc) … i la USAP. Tot i que fundat per gent que la “bitllava”, sempre es mogué molt còmode entre les classes populars de la Catalunya Nord. Al reportatge “USAP, els guerrers de la losange” es parla àmpliament de la relació estreta entre els pagesos, els boters, els pescadors i la USAP.  

Fet aquest exercici, preguntem-nos quin és el club més elitista, més aristòcrata, més “pijo” (com dirien els barcelonins)?? Ens sortirien clubs a Anglaterra, a Irlanda (esport de “college” i protestant) … i el Racing Metro de Paris.  

Fundat el 1882, esdevingué el Racing Club de França el 1885. Creadors de la Challenge Yves du manoir, és el club de l’aristocràcia i l’exclusivitat per mèrits propis. I és que aquest club ubicat inicialment al Bois de Boulogne fou creat a imatge dels “fashionable” clubs anglesos i de seguida s’omplí de parisencs rics. Ells donaren sentit a la frase “le jeu pour le jeu”, que s’oposava a la força i rudesa del rugby meridional. 

Amb els anys l’exclusivitat es convertí en excentricitat, i s’oposà al tradicionalisme del rugby català i occità. Famoses són les “performances” (le show bizz els anomenàven) de la línea del RM92, liderades per Franck Mesnel i Jean-Baptiste Lafond. El 1987 jugaren amb boines contra l’Aviron Bayonnais, maquillats de negre contre el Tolosa (1988), o amb el cabell tenyit de groc contra el Besiers (1989). Però la seva “actuació” més famosa fou la final del 1987 contra el Toló: jugaren amb uns corbatins rosa!! De fet en Laffond la portava quan va saludar en Miterrand. Aquesta final la guanyà el RC Toló, però el 1990 hi tornaren amb els mateixos corbatins rosa i a la mitja part es feren servir una copa de Champagne al mig del camp … i la guanyaren!!! 

El testimoni de l’excentricitat fou recollit per en Max Guazzini i l’Stade Français … i avui aquell llacet rosa és el logotip d’una marca anomenada Eden Park que fou fundada per 5 jugadors del RM92 que capitalitzaren l’èxit de les seves excentricitats als camps de rugby de l’hexàgon.

Les Heros Perdus de Gabrielle o la història dels jugadors de l’USAP caiguts a la Gran Guerra

Com era Perpinyà el 1914? Com vivien els catalans del nord la Primera Guerra Mundial? Com eren els derbis locals entre l’ASP i l’USP? Què li passava pel cap a Gilbert Brutus i Fèlix Barbe quan s’enfrontaven?

Totes aquestes preguntes les respon de manera novel•lada Hélene Legrais a Les Heros Perdus de Gabrielle. A través de la Gabrielle, la protagonista, filla d’un notari de Perpinyà, que gràcies al seu oncle i als diumenges passats al camp de l’antiga carretera de Tuïr descobreix el rugby i els seus herois: els jugadors. Amb un estil costumista que ens apropa a la Catalunya Nord de l’època descobrim la vida del jove Aimé Giralt, la transversalitat de l’ASP, la rivalitat amb l’USP (anys més tard es fusionarien formant l’USAP), la redacció del periòdic el CRI CATALAN; les cartes enviades des del front pels jugadors, fins i tot en surt l’Albert Bausil, mentor d’un jove fill d’un altre notari de Perpinyà, en Charles Trenet ... en Nauté, en Fournié, en Codina … Tots els que defensaren el losange de Sang i Or que portaven al pit, tots els que començaren a fer gran el rugby català, els campions de 1914.

En parlaria molt més, però no vull avançar-vos res d’una novel•la que m’ha colpit i emocionat profundament … Ja em coneixeu: un cop més, una proposta que permetrà un acostament a la Catalunya Nord i que permetrà conéixer els catalans que viuen a la vessant nord de la columna vertebral del nostre país. Una proposta que es permetrà viure el país que conformen les sis comarques del nord … el que el gran escriptor nordcatalà Joan Tocabens, definia com Allà on la mar va a llepar el peu de les geleres, I l’avet fa reverència a la vinya.

Només us puc assegurar una cosa: un cop llegit, mai més tornareu a pasar per la placa que recorda els jugadors morts a l’entrada de la catedral de la mateixa manera. 

La història de la USAP en imatges

(cliqueu sobre l'enllaç)

Il était une fois l'USAP (part 1) 

Il était une fois l'USAP (part 2)

Il était une fois l'USAP (part 3)

Ferran “Titou” Puig

Què carai li passa a la selecció d’Escòcia???

Text

Ferrant Titou Puig

Fotografies

Jordi Elias

Fa un parell de setmanes vaig tenir la sort de veure la meva primera Calcutta Cup en directe. Fou un viatge fabulós on només sortí malament una cosa: el joc desplegat pels escocesos.

Què carai li passa a aquest equip?? The same old story publicava el Sunday Telegraph l’endemà mateix … I el, per desgràcia, familiar sentiment de derrota enfront dels Saxons tornava a planar sobre la bella Alba … herois de Culloden altre cop.

La SRU (Scottish Rugby Union) sap fer coses bé. L’organització el matx fou espectacular: una orgia de llum, focs i petards, rebuda dels equips amb les llums apagades i tres gaiters dalt del sostre de l’estadi, canons de foc, dues bandes (una d’anglesos i l’altra de gaiters) pels himnes (fantàstic el detall de deixar de tocar a la 2ª estrofa del Flower of Scotland), un speaker a peu de camp, videos d’antigues victòries escoceses, en Patterson portant al centre la pilota de joc, la campanya corporativa de suport a l’equip nacional, l’atenció a les escoles de rugby del país, … tot fa que Murrayfield sigui una mena de terra promesa pel rugby.

Però també fa coses mal fetes: per quan un 3º equip a la Magners? Què passa amb el Falkirk o l’Stirling? I el vell projecte d’un equip escocès a Londres? I els oblidats i remots Caledonian Reds tornaran per seguir amb el rugby al nord? Recordeu l’equip dels Borders, dissolt per problemes econòmics?? … Però segurament l’error més greu fou haver donat per segura la victòria davant una Anglaterra jove i de transició i amb un entrenador interí.

De fet jo ja tenia la mosca rere l’orella abans de començar el matx. Vaig arribar molt d’hora i vaig tindre l’oportunitat de veure tota la preparació. Durant l’escalfament els anglesos arribaren a fer fins a tres (tres!!!) abraçades col•lectives al camp, per cap dels escocesos. Abans de començar hi havia més tensió en els de la Rosa que no pas en els del Card.

Què dir del joc anglès?? Rugby bàsic. Quan pressiones i pressiones, als altres se’ls hi acaba caient la pilota o cometen un error. Pressió, aquest fou el secret dels anglesos. Rugby bàsic.

I d’Escòcia?? Atac, ganes, collons, defensa ofensiva, en Denton Man of the Match, és veritat que l’arbitre afavorí als anglesos, però … però …però, la “charnière” (Parks-Cusiter) no va funcionar. Patètics!! El joc al peu fou lamentable. En Gray brillant al joc obert però deficient als agrupaments, les melées … Marededéu les melées!! Si aquestes melées es veuen en algún camp de la Catalunya Nord, l’endemà la gent del poble, bufada de Banyuls i Byrrh, cremen la casa de l’entrenador!!

En el rugby, has d’aprofitar les oportunitats quan passen. Mireu els All Blacks: ho aprofiten tot, i si no poden més, en treuran un cop de càstig almenys … Escòcia creà oportunitats, arribà … però no fou capaç d’aprofitar-les.

This is my own, my native land!!!

La contracrònica de l'Escòcia-Anglaterra,
per Ferran Titou Puig

Fotografies de Jordi Elias

Bé, al final ho he aconseguit. Després d’haver vist partits del 6 Nacions a Dublin (Lansdowne i Crocke), Cardiff i Paris, al final he aconseguit anar a Edinburg a veure un matx. La Copa Calcutta!!

Edinburg, la capital d’Escòcia, és una ciutat molt curiosa. En diuen l’Atenes del nord, suposo que per estar a la falda d’un turó … però per mi és més aviat un drac que dorm. L’espinada és la Royal Mile, el cap el Castell i les potes i les ales la resta (Holyrood, Princess Street …). Per la canalla és fabulós, sembla que els productors de Harry Potter s’hagin inspirat en el seus carrers … la veritat és que és encantadora en la seva decadència colonial. Estàtues de físics, capellans, filòsofs i soldats, molts soldats … escocesos que feren gran un imperi amb gaites, kilts i gorres Glengarry. I moltes, moltes esglésies: A veure qui l’encerta: presbiteriana, catòlica, calvinista, …??

L’ambient d’un gran partit era més que evident: menys que a Cardiff (insuperable), semblant al de Dublin i molt menor que a París (és tan gran!! només et trobes occitans i catalans a l’Stade de France). I molts anglesos!!! Déu meu, d’on surten tants anglesos??? És que el mur d’Adrià ja no fa feina?? Caminàrem doncs per un carrer esbudellat per les obres del tramvia fins a Murrayfield. Camí que en el passat havien fet Bill McLaren, els germans Hastings, Ian McGeechan, John Jeffrey i tants d’altres herois d’aquesta nació germana que camina amb pas ferm cap al futur. Futur incert, segons la BBC: els editors d’una de les “suposades” cadenes més imparcials del món, vetaren la presència de Alex Salmond al plató per fer el seu pronòstic sobre el matx … potser tenien por que declarés la 4ª guerra Jacobita (fins en això ens assemblem!! Els catalans ara aniríem per la 4ª –carlinada- també!!).

Així, el dia que l’Ovidi Montllor haguera fet 70 anys, alguns caminant i d’altres coixos, passejàrem sense rumb per Dun Eideann … ciutat onírica on el gaèlic és inexistent, on tothom desitjava una derrota d’Anglaterra, on els pubs són acollidors amb molta varietat de cervesa Ale (Real Ale!!!) de petits cellers locals, amb un fred infernal (Déu meu, ni l’Aimé Giralt amb tramuntana!!) … ciutat que convida a la broma assossegada, a l’exaltació de l’amistat i a la camaraderia.

Una cosa recordaré per sempre: el fabulós (i potser excessiu) monument a Walter Scott. Visible des de tot arreu. Sembla la punta d’una catedral … reconec que he tornat a obrir llibres del primer baronet després d’aquest viatge i he trobat això: Death - the last sleep? No, it is the final awakening … crec que aquest optimisme és el que ens movia als que viatjàrem a la ciutat de les xemeneies (de fet els highlanders li diuen Auld Reekie) un fred dissabte de febrer, bons companys de rugby del Baix Llobregat, d’Osona i del Garraf.

De totes maneres em quedo amb aquest fragment d’un poema de Walter Scott que vaig copiar literalment d’una llosa davant del Writer’s Museum d’Edinburg:

Breathes there the man, with soul so dead
Who never to himself hath said,
This is my own, my native land!