La vida dura

Un dissabte de setembre. Falta poc per les 5 de la tarda. La llum és perfecte. No hi ha gens d’humitat. Som a Sapiac, l’estadi del Montalban. Un estadi magnífic que combina a la perfecció un club House dels anys 1920 i una tribuna sideral. L’espectació és màxima: reben l’USAP, l’equip far de tot el rugby català.

Hi ha un parell de coses exòtiques que em desconcerten: un tractor nou de trinca, enlloc d’un cotxe, en exposició a l’estadi i una pancarta que diu: “USM; les paysans vous saluent”. I aleshores hi caic: clar!! burru!! Si som al Baix Carcí!! Ja m’hi havia fixat després de passar per Tolosa, aquesta m’és una Occitània desconeguda. Jo estic acostumat a l’Occitània muntanyosa, pobra i feréstega. Aquí tot són camps conreats, i turons suaus, i tenen aigua per tot (el departament es diu Tarn et Garonne!!). De fet un dels aficionats locals em digué que era el departament amb més pagesos de tota França. Pagesos amb calers. L’endemà començava l’època de caça i era portada i editorial de tots els diaris locals. Rugby i caça, aficions occitanes. En això pensava quan passejava de nit per Montalban amb l’inesgotable Ivan i l’irreductible Titou.

El partit entre un descendit a ProD2 que ha bastit un equip per sobreviure a la perillositat de la segona lliga de l’Hexàgon i el d’un recent ascendit de Federal 1 és molt més igualat del que es podria suposar. I és que aquesta lliga està farcida de clubs centenaris acostumats als match a l’ancienne. Equips que tenen en la seva memòria col·lectiva haver jugat en el passat moltíssims partits d’antologia amb les catalans. Partits travats, durs, amb molta puntada de peu i on les fases estàtiques decideixen molt. Vaja, que ens tenen ganes …

El joc de l’USAP és vistós però molt poc efectiu. A la mà és bonic, però sense avançar metres. Davant tenen a un equip decidit, que fa els bàsics bé i que s’ha conjurat. Al peu un desastre!! Ens cal un xutador!! Estan poc connectats: el darrer assaig fou de categories inferiors a la Catalunya Sud: un peel-off d’una touche a 5 metres. Fins i tot jo vaig veure que passaria abans!! Per acabar-ho d’adobar i que encara semblés més un matx del passat el man of the match fou n’Amedée Domenech!!! Fes-te fotre!!

Quan acabo aquestes línies l’USAP torna a anar segon a la lliga, però s’ha empassat pallisses memorables (USC). Li caldrà efectivitat i combat si vol tornar al TOP 14. Caldrà guanyar algun partit més a fora de casa. I la lliga és molt llarga. I molt dura. L’USAP s’ha d’acostumar a la vida dura ... i al Bearn encara no hi hem anat.

Joan le p’tit montagnard catalan Puig

Fotografies: Ivan Font

Homenatge a Gal·les

Text: Joan le p’tit montagnard catalan Puig

Fotografies: Jordi Elias 

Està tot ple d’herba baixa. De gespa. Un amic estimat em diu: “és imposible fer-se una rascada jugant a rugby aquí”. No n’hi han de pedres, no n’hi han de marges: utilitzen bardisses per tancar els camps. I la gespa sempre està mullada. Hi ha aigua per tot arreu. Aigua que vé dels cims més alts del Brecon Beacons i que rierol a rierol, torrent a torrent, acaba formant el Taff i l’Usk. Rius que baixen per les valls del sud de Gal·les. Valls plenes de poblets de gent que canta, resa i juga al rugby. Canten Bread of Heaven, Calon Lan (cor pur), Sospan Fach (la cassola petita), Delilah … i que són capaços de cantar Fields of Athenry per donar la benvinguda als rivals, que no enemics. Resen, tot i les poques esglèsies … fins que ens topem de morros amb la magnífica catedral de Brecon. I sobretot, juguen al rugby.

Gent que parla una llengua difícil de catalogar, diferent a totes, però amb una musicalitat antiga i profunda, que et transporta a l’antiga Cambria, als Mabinogion i a Geoffrey de Monmouth. Gent que quan ha fet servir l’anglès ho han fet amb aquest accent afable i familiar moldejat per poetes com Dylan Thomas o R.S. Thomas. 

Gent combativa i contradictòria: han bastit un imperi pels anglesos (les banderes de les guerres zulús omplien una capella lateral de la catedral de Brecon) i , al mateix temps, els odien (els anglesos). Ja no hi són els Fills de Glyndwr, però el rencor és evident. Malauradament no van veure caure els anglesos contra Escòcia: dia amarg per Gal·les. 

Gent que després del matx, omplí tranquilament els pubs de la Vall de Glamorgan. Pubs on es venen ales locals (visca la CAMRA!!!). Pubs en camins que veieren les passejades de Iolo Morganwg, l’arquitecte de la nació gal·lesa (una mena de Prat de la Riba a la Cymru). Encara avui jugadors que han portat la samarreta del drac vermell aixequen l’espasa cerimonial al Gorsedd (una mena de jocs florals).
 

En definitiva: una nació exótica per un català, però un dels únics llocs on pots viure de manera normal la teva afició al rugby. Les pintes de Brains, les lloses de l’estadi del Mileni, la terra remenada d’Arms Park, l’ambient de festa grossa a Cardiff, la comunió de tothom al voltant d’un partit del 6 Nacions … fa que et sentís com es deu sentir un afeccionat al futbol en tots aquests països on agrada tant això de la pilota extranyament rodona …

El Sant Graal d’Occitània

Article a quatre mans per Ferran Titou Puig

 i Joan le p'tit montagnard catalan Puig

Diu el gran escriptor nordcatalà Joan Daniel Beszonoff, en una de les pàgines més emotives de Un País de butxaca, que a Catalunya se l’inventaren en algun palau o castell d’Occitània. Imatge deliciosa, però jo prefereixo pensar que enlloc d’un palau fou en un mas de la Muntanya Negra o de La Cauna o del massís Cevenol una nit de tardor amb el foc a terra encès, torrant castanyes uns paios bufats de 51 … sinó, no s’entendria que fóssim tant tossuts i buscaraons.

Pensava tot això al Pierre Antoine, estadi del Castres, veient el CO-USAP (quin matx!!!) on hi vaig anar aconsellat per l’amic Ivan Font de la Lleganya. (És lluny de tot, ja ho veuràs … collons i tant!!). Ho vaig tornar a pensar l’endemà quan vaig anar a l’estadi de Chevalière a veure el Mazamet-Decazeville (quin altre matx!! 28-26!!). I ho pensava també al dia següent, veient per TV com l’Aurillac plantava cara al totpoderós Lyon de ProD2.

Què té aquest collons de pais que només sembla sencer quan juga al rugbi?? Occitània és segurament la primera colònia dins d’Europa i ha patit de tot: croada contra els càtars, la revolta d’en Joan Petit, els camisards, la revolta dels viticultors del Llenguadoc, els morts “perifèrics” de la 1ª guerra mundial … i és clar et trobes un país que està ple de plaques i “plaquetes“ per tot arreu. Plaques a murs antics amb “el darrer señor del Cabardès visquè aquí” o “el darrer perfecte càtar del Rasés feu missa aquí” o “els darrers revoltats de la Muntanya Negra es rendiren aquí” o “el darrer lloc de resistència contra França a la Corbera” o “Aquí el darrer faidit del Narbonés rendí el castell al rei de França”, …

Rere aquesta França meridional suposadament idílica s’amaga Occitània. Cal rascar una mica, treure la crosta per trobar la molsa i l’humus on viu Occitània d’amagat. Occitània que està agónica de dia, només aconsegueix viure plenament com a nació en comptadíssimes ocasions. En el fabulós llibre d’en Daniel Loddo Contes e Racontes dels Monts de La Cauna (amb el subtítol en francés “Contes des montagnes du Tarn”), l’autor, al pròleg, ja insinúa la profunda afecció (“très attachés a leur terroir”) dels darrers indígenes a les coses que els hi són pròpies com a refugi d’un poble profundamenta assimilat, com la terra, la religió, … el rugbi. El rugbi!! Aquest és el veritable secret d’aquest país, el seu Sant Graal.

I quin rugbi!!! Públic profundament entés. Veuen un cop de càstig abans que el vegi l’àrbitre. Joc dur i contundent, a vegades sembla sudafricà … joc imaginatiu i boig també, com en els millors temps del rugby-champagne. Recordo que el meu fill gran digué Uff!! Aquests passis fan por referint-se als moviments de pilota al límit que feia la línia del Castres en el partit. Els estadis fabulosos: espai comú per vells i joves, la beguda deixa anar la llengua i surt aquesta parla tan familiar pels catalans com és la llengua occitana. Criden com a bon poble llatí que són, admiren els valents jugadors com a bon poble mediterrani, i s’esbatussen alegrement com a bons meridionals.

Us puc dir, benvolguts seguidors d’aquest web, que el PAC (Paillar Atlètic Club) dels Rugbymen existeix. El que passa al còmic existeix de veritat. L’esperit i les llegendes de partits èpics i tercers temps homèrics existeixen: ho he vist a Mazamet i a Castres i estic convençut que existeix a tots els departaments francesos que juguen al rugby: a l’Aude, a l’Arieja, a l’Erau, al Tarn , a l’Aveiron, a la Losera,... Acabo aquest modest article com ho fan els “contaïres” de les muntanyes occitanes: Clic, clac, mon conte es acabat.