Els valors del rugby a debat?

Tinc un ritual. Més aviat és una mania: cada cop que arribo a l’estat francès de seguida vaig a un quiosc a comprar-me el Midi Olympique, l’hebdomadaire du rugby. M’agrada llegir en les seves inconfusibles pàgines grogues entrevistes amb jugadors del passat, anàlisis tècniques, gràfiques impossibles sobre la quantitat de mauls a ProD2, la història d’algun club gloriós que avui malviu a Federal 1 i etc etc etc. Algun dels meus articles d’aquest web han estat inspirats per notícies d’aquest mitjà: com el de la llegenda de l’All Black perdut.

Aquestes pàgines grogues també són, en part, culpables del meu suport incondicional a França (amb el permís de Gales) al 6 Nacions. Els amics creuen que ho faré mentre hi hagin jugadors nordcatalans seleccionats, però l’autèntica veritat és que el rugby de França és el meu rugby. És a dir el rugby nordcatalà i occità són els meus. Em sento més aprop d’un fill d’un pagès de Colomiers que no pas d’un jugador sorgit d’un College irlandès. Què voleu que hi faci!!

Doncs en aquestes pàgines hi he trobat darrerament una cosa que mereix que en parli en aquest web: fa uns mesos varen dedicar dues pàgines senceres a encetar un debat que després ha continuat per altres vies. Es proposaven analitzar la deriva del rugby: la violència dels xocs, l’arribada del dopatge, el culte a l’individualisme, el menyspreu dels jugadors, el negoci pel negoci, ... i un llarg etcètera. Dues pàgines que vaig devorar en minuts. Des de l’article d’en Pierre Albadalejo titulat “Tout le monde s’en fout!!” fins a la fabulosa peça d’en Max Guibert (antic tercera línia del Besiers i del Tolosa) titulat “Quand je me souviens” que em va arrencar alguna llàgrima. L’anàlisi era completada de manera molt intel·ligent pels articles d’en Lucien Simon (president del Pais d’Aix) i d’en Jacques Verdier titulat: “Une éthique en toc?”. Recordo que quan les vaig acabar de llegir quedar-me un pèl desesperançat ... de seguida vaig recordar l’USAP a proD2 i com clubs històrics com el Narbona i el Besiers quasi malviuen. I em va venir al cap també els “nous” clubs de les grans aglomeracions competint a cop de talonari (Montpeller, Lió, ...).

Els anys passen de pressa. El nostre rugby de cada dia (de cada diumenge) ha anat canviant també. Potser massa de pressa. Però encara vull pensar que queda un filet de connexió entre l’escola de rugby més petita del club més petit de la comarca més petita i els AllBlacks. Queda un filet entre els partits els diumenges al camp que et toca i la copa del món. Cuidar aquest filet és feina de tots: jugadors, aficionats, delegats, ... Amb humilitat i respecte ... els valors es cuiden practicant-los: així es cuida el rugby nostre de cada dia.

Ferran Titou Puig