Les Heros Perdus de Gabrielle o la història dels jugadors de l’USAP caiguts a la Gran Guerra

Com era Perpinyà el 1914? Com vivien els catalans del nord la Primera Guerra Mundial? Com eren els derbis locals entre l’ASP i l’USP? Què li passava pel cap a Gilbert Brutus i Fèlix Barbe quan s’enfrontaven?

Totes aquestes preguntes les respon de manera novel•lada Hélene Legrais a Les Heros Perdus de Gabrielle. A través de la Gabrielle, la protagonista, filla d’un notari de Perpinyà, que gràcies al seu oncle i als diumenges passats al camp de l’antiga carretera de Tuïr descobreix el rugby i els seus herois: els jugadors. Amb un estil costumista que ens apropa a la Catalunya Nord de l’època descobrim la vida del jove Aimé Giralt, la transversalitat de l’ASP, la rivalitat amb l’USP (anys més tard es fusionarien formant l’USAP), la redacció del periòdic el CRI CATALAN; les cartes enviades des del front pels jugadors, fins i tot en surt l’Albert Bausil, mentor d’un jove fill d’un altre notari de Perpinyà, en Charles Trenet ... en Nauté, en Fournié, en Codina … Tots els que defensaren el losange de Sang i Or que portaven al pit, tots els que començaren a fer gran el rugby català, els campions de 1914.

En parlaria molt més, però no vull avançar-vos res d’una novel•la que m’ha colpit i emocionat profundament … Ja em coneixeu: un cop més, una proposta que permetrà un acostament a la Catalunya Nord i que permetrà conéixer els catalans que viuen a la vessant nord de la columna vertebral del nostre país. Una proposta que es permetrà viure el país que conformen les sis comarques del nord … el que el gran escriptor nordcatalà Joan Tocabens, definia com Allà on la mar va a llepar el peu de les geleres, I l’avet fa reverència a la vinya.

Només us puc assegurar una cosa: un cop llegit, mai més tornareu a pasar per la placa que recorda els jugadors morts a l’entrada de la catedral de la mateixa manera. 

La història de la USAP en imatges

(cliqueu sobre l'enllaç)

Il était une fois l'USAP (part 1) 

Il était une fois l'USAP (part 2)

Il était une fois l'USAP (part 3)

Ferran “Titou” Puig

Què carai li passa a la selecció d’Escòcia???

Text

Ferrant Titou Puig

Fotografies

Jordi Elias

Fa un parell de setmanes vaig tenir la sort de veure la meva primera Calcutta Cup en directe. Fou un viatge fabulós on només sortí malament una cosa: el joc desplegat pels escocesos.

Què carai li passa a aquest equip?? The same old story publicava el Sunday Telegraph l’endemà mateix … I el, per desgràcia, familiar sentiment de derrota enfront dels Saxons tornava a planar sobre la bella Alba … herois de Culloden altre cop.

La SRU (Scottish Rugby Union) sap fer coses bé. L’organització el matx fou espectacular: una orgia de llum, focs i petards, rebuda dels equips amb les llums apagades i tres gaiters dalt del sostre de l’estadi, canons de foc, dues bandes (una d’anglesos i l’altra de gaiters) pels himnes (fantàstic el detall de deixar de tocar a la 2ª estrofa del Flower of Scotland), un speaker a peu de camp, videos d’antigues victòries escoceses, en Patterson portant al centre la pilota de joc, la campanya corporativa de suport a l’equip nacional, l’atenció a les escoles de rugby del país, … tot fa que Murrayfield sigui una mena de terra promesa pel rugby.

Però també fa coses mal fetes: per quan un 3º equip a la Magners? Què passa amb el Falkirk o l’Stirling? I el vell projecte d’un equip escocès a Londres? I els oblidats i remots Caledonian Reds tornaran per seguir amb el rugby al nord? Recordeu l’equip dels Borders, dissolt per problemes econòmics?? … Però segurament l’error més greu fou haver donat per segura la victòria davant una Anglaterra jove i de transició i amb un entrenador interí.

De fet jo ja tenia la mosca rere l’orella abans de començar el matx. Vaig arribar molt d’hora i vaig tindre l’oportunitat de veure tota la preparació. Durant l’escalfament els anglesos arribaren a fer fins a tres (tres!!!) abraçades col•lectives al camp, per cap dels escocesos. Abans de començar hi havia més tensió en els de la Rosa que no pas en els del Card.

Què dir del joc anglès?? Rugby bàsic. Quan pressiones i pressiones, als altres se’ls hi acaba caient la pilota o cometen un error. Pressió, aquest fou el secret dels anglesos. Rugby bàsic.

I d’Escòcia?? Atac, ganes, collons, defensa ofensiva, en Denton Man of the Match, és veritat que l’arbitre afavorí als anglesos, però … però …però, la “charnière” (Parks-Cusiter) no va funcionar. Patètics!! El joc al peu fou lamentable. En Gray brillant al joc obert però deficient als agrupaments, les melées … Marededéu les melées!! Si aquestes melées es veuen en algún camp de la Catalunya Nord, l’endemà la gent del poble, bufada de Banyuls i Byrrh, cremen la casa de l’entrenador!!

En el rugby, has d’aprofitar les oportunitats quan passen. Mireu els All Blacks: ho aprofiten tot, i si no poden més, en treuran un cop de càstig almenys … Escòcia creà oportunitats, arribà … però no fou capaç d’aprofitar-les.

This is my own, my native land!!!

La contracrònica de l'Escòcia-Anglaterra,
per Ferran Titou Puig

Fotografies de Jordi Elias

Bé, al final ho he aconseguit. Després d’haver vist partits del 6 Nacions a Dublin (Lansdowne i Crocke), Cardiff i Paris, al final he aconseguit anar a Edinburg a veure un matx. La Copa Calcutta!!

Edinburg, la capital d’Escòcia, és una ciutat molt curiosa. En diuen l’Atenes del nord, suposo que per estar a la falda d’un turó … però per mi és més aviat un drac que dorm. L’espinada és la Royal Mile, el cap el Castell i les potes i les ales la resta (Holyrood, Princess Street …). Per la canalla és fabulós, sembla que els productors de Harry Potter s’hagin inspirat en el seus carrers … la veritat és que és encantadora en la seva decadència colonial. Estàtues de físics, capellans, filòsofs i soldats, molts soldats … escocesos que feren gran un imperi amb gaites, kilts i gorres Glengarry. I moltes, moltes esglésies: A veure qui l’encerta: presbiteriana, catòlica, calvinista, …??

L’ambient d’un gran partit era més que evident: menys que a Cardiff (insuperable), semblant al de Dublin i molt menor que a París (és tan gran!! només et trobes occitans i catalans a l’Stade de France). I molts anglesos!!! Déu meu, d’on surten tants anglesos??? És que el mur d’Adrià ja no fa feina?? Caminàrem doncs per un carrer esbudellat per les obres del tramvia fins a Murrayfield. Camí que en el passat havien fet Bill McLaren, els germans Hastings, Ian McGeechan, John Jeffrey i tants d’altres herois d’aquesta nació germana que camina amb pas ferm cap al futur. Futur incert, segons la BBC: els editors d’una de les “suposades” cadenes més imparcials del món, vetaren la presència de Alex Salmond al plató per fer el seu pronòstic sobre el matx … potser tenien por que declarés la 4ª guerra Jacobita (fins en això ens assemblem!! Els catalans ara aniríem per la 4ª –carlinada- també!!).

Així, el dia que l’Ovidi Montllor haguera fet 70 anys, alguns caminant i d’altres coixos, passejàrem sense rumb per Dun Eideann … ciutat onírica on el gaèlic és inexistent, on tothom desitjava una derrota d’Anglaterra, on els pubs són acollidors amb molta varietat de cervesa Ale (Real Ale!!!) de petits cellers locals, amb un fred infernal (Déu meu, ni l’Aimé Giralt amb tramuntana!!) … ciutat que convida a la broma assossegada, a l’exaltació de l’amistat i a la camaraderia.

Una cosa recordaré per sempre: el fabulós (i potser excessiu) monument a Walter Scott. Visible des de tot arreu. Sembla la punta d’una catedral … reconec que he tornat a obrir llibres del primer baronet després d’aquest viatge i he trobat això: Death - the last sleep? No, it is the final awakening … crec que aquest optimisme és el que ens movia als que viatjàrem a la ciutat de les xemeneies (de fet els highlanders li diuen Auld Reekie) un fred dissabte de febrer, bons companys de rugby del Baix Llobregat, d’Osona i del Garraf.

De totes maneres em quedo amb aquest fragment d’un poema de Walter Scott que vaig copiar literalment d’una llosa davant del Writer’s Museum d’Edinburg:

Breathes there the man, with soul so dead
Who never to himself hath said,
This is my own, my native land!

Cambridge s’endu la Varsity Cup

Des del 1872, la rivalitat entre les universitats angleses de Cambridge i Oxford també es tradueix sobre la gespa, en un partit de rugby. No tot en aquesta vida són les famoses i seguides regates ... El nostre company Brendan Behan ja va parlar, en la seva contracrònica del partit Barbarians-Nova Zelanda, del fet que la 128ena edició de la Varsity Cup (així s’anomena l’encontre) es disputava enguany a Twickenham. Doncs bé: ara us podem confirmar que va ser el XV de Cambridge el que va acabar emportant-se la victòria per un ajustat 31 a 27 (5 a 7 al descans) davant de més de trenta mil espectadors.

A destacar de l’encontre el partit realitzat per l’internacional australià Dan Vickerman (Cambridge). No és l’únic jugador internacional que s’ha vestit de curt en aquesta competició: noms com David Kirk (NZ), Nick Mallet (RSA), Rob Andrew (ANG) o Joe Roff (AUS) han disputat la Varsity en edicions anteriors per la seva vinculació acadèmica a alguna de les dues universitats. Wickerman, per exemple, està cursant en aquests moments una diplimatura en econòmiques per Cambridge, i l’any passat ja va jugar un matx que el seu XV va perdre per 29 a 33. A la meva carrera, va declarar Wickerman, he tingut l’oportunitat d’aprendre de jugadors com George Gregan, Phil Waugh o Steve Larkham. Poder fer extensius els meus coneixements a aquests joves és impagable.

Londres ve val una mullena ...

La contracrònica d'un viatge anunciat

by Brendan Behan

Arribar Londres des de Catalunya, on la tardor ha estat tan bondadosa amb nosaltres, és gairebé una maledicció divina. Per molt preparat que estiguis, per molt que t'hagis repetit centenars de vegades allò del british weather, baixar de l'avió d'EasyJet a Luton i descobrir que el plugim no et respecta ni a la pista d'aterratge, deprimeix. El vent, el fred i la pluja s'uneixen per recordar-te els motius pels quals Anglaterra va construir un Imperi: amb la combinació de temps inclement i gastronomia indolent, qui voldria viure en aquesta Illa? En fi: fas el cor fort, acceleres el pas i entres a l'edifici de l'aeroport (què se n'ha fet d'aquells autobusos que abans t'hi duien?) amb l'esperança immaculada. Perquè ja pot ploure. Ja pot fer vent. Ja pot fotre fred. Tu no has vingut aquí a disfrutar d'una climatologia indecent. Tu has vingut aquí per veure vuitanta minuts de rugby a Twickenham. Un petit feix de lliures a la cartera, un parell de llibres al sarró per aguantar el vol i les esperes, les mudes justes i necessàries, els guants per evitar que se t'esquerdin les mans, la bufanda per prevenir l'agreujament d'un refredat que fa setmanes que apareix i desapareix. Però sobretot, el que portes a la bossa de mà és un pessic d'il·lusió. Perquè des de que tens ús de raó rugbística, l'única raó que val, hi ha un partit que tens gravat a la ment: el Barbarians-Nova Zelanda de 1973. I trenta-sis anys després, tu seràs testimoni del reencontre sobre la gespa d'aquests dos equips. No són els teus springboks. No és el teu estimat Munster. No és l'estimadíssima USAP. És millor. Molt millor. És el retorn sobre la gespa de Twickenham d'un mite ... simplement l'hòstia. No serà Arms Park, perquè això no és Gal·les; però tant se val: la història del desenvolupament urbanístic deixa un rastre de cadàvers llegendaris. Vas pensant això mentre creues el control de documents. Surts a buscar un autobús que et porti a l'estació de trens. Londres t'espera.

Si voleu seguir llegint la contracrònica, premeu aquí

Contracrònica: El dolç retorn ...

Car és tu la patria
e tu la libertat
Frederic Mistral

by Brendan Behan

Dissabte se’m va ocórrer pujar a veure el partit a Perpinyà. No, no és broma. Al matí tenia compromisos, i l’endemà havia d’anar a treballar per obra i gràcia de les Eleccions Europees, però des de la victòria a la semifinal de Lió tenia clar que calia viure en directe, a la plana de davant del Castellet, el partit enfront Clermont. Quan em vaig assabentar que l’acabarien retransmetent pel Canal 33, no vaig variar la meva opinió: al cap i i a la fi, què sons cinc-cents quilòmetres en cotxe quan t’empeny el rugby?

Per això, després de dinar, vaig agafar el cotxe i, amb el darrer CD de Madness al reproductor, vaig enfilar autopista amunt per arribar a la Fidelíssima el més aviat possible. A la Porta catalana vaig aturar-me un parell de minuts; el temps just per comprar una ampolla d’aigua, fotre una pixaradeta i enviar un SMS. Catalunya Nord: la Lleganyista Flying Column ressuscita! No sé com definiria Kevin Barry la meva acció, però en creuar la “frontera”, baixo la finestra i deixo que l’aire em vagi omplint els pulmons. Fresc com és, sembla contribuir a alleugerir-me els nervis; a mesura que seguia la ruta, nord enllà, els núvols s’han anat fent presents. Núvols pesats, grisos, amenaçadors. No ha caigut pas cap gota, però quan deixo el cotxe en un aparcament del centre i em dirigeixo cap al Castellet, senyera en mà i samarreta de l’USAP enfundada, ja no les tinc totes. Plourà. Confiem que poc ...

Arribo al Castellet, des de Vauban (merda Vauban!) una hora abans de l’inici del matx. Ja hi ha força gent, però el temps deu fer que molts es quedin a casa, per por al Diluvi Universal. Passejo un xic, tampoc gaire: deu minuts al voltant de l’emblemàtic edifici per comprovar que aquí és Festa Major avançada: senyeres per tot, gent rient i bevent, alegria, petards i de tant en tant alguna bengala encesa. Pot ser una nit memorable si, seixanta minuts abans de la puntada inicial, ja estem així!




Al cap d’una estona de voltar, i de fixar-me en les disfresses, samarretes i banderes de la gent, em trobo amb el Pere Mestres, el nostre amic de Tuir. Com em va escriure per mail, porta la samarreta del SEL; ens saludem i em presenta la seva esposa, la Nicole. Tots tres, particularment en Pere i un servidor, estem nerviosos; busquem una posició per poder veure el partit en la pantalla gegant, i al final ens decidim per un dels ponts que creuen el canalet del boulevard. Sobre les vuit del vespre, comencen a caure algunes gotes; en pocs segons, ja s’han convertit en un aiguat d’estiu avant la lettre. Ens veiem obligats a refugiar-nos sota dels tendals de les Galeries Lafayette amb tanta mala sort, que quan em giro em trobo amb un petit aparador de “productes espanyols” amb la bandera de l’estanc de torn ... Per sort, para de ploure i puc fugir de l’estanquera. Canviem de pont, aconseguint vista directa sobre la pantalla. Mentrestant, l’Arc de sant Martí apareix sobre Perpinyà: un bon presagi, sense cap mena de dubte!





Anem xerrant per anar passant l’estona mentre l’hora s’acosta; en Pere em fa notar que, des de la posició on estem, no podem veure la senyera que corona el Castellet, i m’explica la “guerra de banderes” a l’estil Perpinyà. Fa uns anys, un Prefecte se’n va adonar que la bandera francesa d’uns edificis oficials enllà, estava més avall que la quatribarrada, i segons sembla va intentar serrar el pal de la senyera. Un tal Bernard Bonnet. Potser alguns el recordin ... Mentrestant, la gernació present al Castellet segueix les imatges de televisió, xiula la presentació dels jugadors adversaris i aplaudeix els propis, com és de rigor; Dan Carter, entrevistat sobre la gespa de l’Estadi, és aclamat.

La temperatura ambiental va pujant, tot i que de tant en tant cau un xim-xim que xopa una mica la roba. A mesura que s’acosten tres quarts de nou, els comentaris entre nosaltres es van fer més escadussers: la tensió ens pot. James dóna la puntada inicial, i Clermont reté l’ovalada. Els primers minuts no són bons. Tampoc són desastrosos, però: no som dins del partit, però Clermont només ha entrat la punteta. Dominant quaranta minuts i mirant d’intimidar la davantera (si convé a pinyols), només és capaç d’anar al vestidor amb un avantatge de 6 a 10. L’assaig de Nalaga cau com un gerro d’aigua freda; la Nicole, la companya del Pere, està a un pas de treure el pessimisme natural que gastem els catalans en aquestes situacions. Però el Pere la convenç: encara queda molt de partit. Li dono la raó: no juguem concentrats, la davantera no acaba d’estar del tot fina, no intentem esventrar la defensa, rebem massa cops la pilota aturats ... Tot i això, ens n’anem amb només quatre punts de desavantatge i el cop psicològic d’haver clavat una penalitat en el darrer sospir. Tots confiem en què a la segona part, els crits al vestidor del trio Brunnel-Goutta-Azema facin el seu efecte.

I el fan. Redéu si el fan! En quatre minuts capgirem el marcador. Des de la puntada de la represa es nota que al vestidor hi ha passat alguna cosa, que els jugadors s’han posat les piles; entren amb ràbia, defensen amb contundència i intel•ligència, perden els tremolors de mans i la vergonya. Tant, que la línia trena una jugada impressionant per la banda esquerra de l’atac i Marty només ha de fer l’últim contrapeu i plantar l’ovalada; Porical passa la pilota entre els pals, i confirmem la girada de truita: 13 a 10, i quasi tota la segona part per endavant. L’esplanada del Castellet esclata, les bengales de llum, les de fum de colors i els petards, fins llavors esporàdiques, apareixen de cop; la gent embogeix i les banderes voleien (o és al revés?).

Queden trenta-cinc minuts, i jo encara tinc els nervis a l’estómac; en Pere em diu que, d’això, a la Catalunya Nord, se’n diu estar destret. Els nervis continuen, doncs, però és per inèrcia; aquesta segona part té un clar dominador, i vesteix samarreta Sang i Or. Porical està excels, no falla res, i marca tres punts més per anar fent esvoranc. Clermont intenta respondre, canvia gairebé tothom, retalla una mica però de seguida tornem a agafar marge gràcies a la bota d’En Jerome. Es veu que tenim el partit controlat i que Clermont ataca més amb el cor que amb el cap; la defensa catalana, ordenada, els atura amb mestratge. En Pere em comenta que als occitans l’assaig del minut 44 els ha minat la moral: els vénen massa records agres a la memòria de la final de l’any passat. Jo hi afegiria també la penalitat del darrer minut de la primera part; sigui com sigui, Clermont no és capaç de desenvolupar un joc continuat, i a mesura que van passant els minuts, més que no pas els nervis comencen a perdre l’esperança. El rellotge va fent el fet, i està a punt d’acabar amb una sequera de cinquanta-quatre anys. Quan al minut vuitanta sona el xiulet final, el Castellet esclata: durant la segona part, coincidint amb l’escampada dels núvols i la millora del joc, ha anat arribant gent; hi ha un balcó, a la cantonada amb Wilson, que desafia la llei de la gravetat amb tanta gent. No sé quants devem ser. Molts. Moltíssims. Fa molts anys Salvador Dalí va dir que l’Estació de Perpinyà era el centre del món; avui i ara, el centre del món és aquest Castellet il•luminat amb bengales i amb la gent contenint l’alè a l’espera del trofeu.

M’abraço amb el Pere i participo amb crits de la joia de la victòria. El Brennus, el Bouclier, l’Escut, el Planxot, la Lliga ... Digueu-ne com vulgueu: és nostre. Més de cinquanta anys d’espera fan que Perpinyà esclati. Ha valgut la pena pujar només per veure aquest espectacle d’alegria i desimboltura: el soroll comença a ser considerable. Començo a rebre SMS de familiars i amics. I sense tenir en compte les conseqüències en la factura de telèfon, a respondre’ls. La gent inunda els carrers del centre, els cotxes comencen a voltar i els clàxons no s’aturen. Després d’una estona de celebració, decidim anar tirant. Comença a fer-se tard si a un li resta una quilometrada de baixada; pel camí em truca l’Ester, tresorera de la Penya i fan de David Marty. De fons sento l’Albert eufòric: un més! Ells han passat el cap de setmana en una gite, a Planezes, i han vist el partit amb l’Edu i la Núria. Som bojos. Moooooooooolt bojos!

Abans d’acomiadar-nos, el Pere treu una nevera portàtil que duia al cotxe i compartim una cervesa i les darrers impressions d’aquesta jornada que passarà amb lletres d’or a la història del rugby català. Em dóna a provar un parell d’albercocs de collita pròpia, excel•lents, i em regala una ampolla de vi, Villare Juliani. Ens abracem de nou i ens acomiadem fins la setmana entrant, quan coincidirem a Osseja amb l’Escola de Rugby del SEL. Me’n vaig cap a l’aparcament amb un somriure d’orella a orella, enmig d’un ambient eixordador, amb gent cridant i abraçant-se i fent l’onso, aixecant ampolles de muscat i també de pastís, de vi del país i alguna cervesa. En sortir del pàrquing no puc resistir la temptació: lligo la senyera al retrovisor i, finestra baixada per amarar-me d’aquest Perpinyà eufòric, inicio una ruta sense solta ni volta per la ciutat. Em sembla que mai havia tocat tant el clàxon.

Al semàfor del costat de l’FNAC, amb tots tocant la botzina i alguns vianants llençant petards, del vehicle del costat surt un noi amb l’estelada i una samarreta dels Flogging Molly. El crido i li indico amb la mà que baixi el volum de la veu una mica; “Porquoi?”, em pregunta entre encuriosit i desafiant. Pujo al màxim el volum del CD i allà té la resposta: la cançó Swagger dels Flogging Molly a tota castanya. Es fot a riure i durant una bona estona seguim la mateixa ruta. Mai en la vida havia participat d’un acte d’aquest tipus; també s’ha de dir, en la meva defensa, que tampoc havia vist guanyar mai el Brennus a l’USAP. Després d’un parell de tombs, m’acomiado del company amb un sonor Adiu!, i fujo del centre de Perpinyà. La prudència indica que hauria d’anar cap a l’autoroute, però l’instint em demana encara una altra cosa. Enmig del caos, i aprofitant que la gendarmerie té d’altra feina i les senyals de trànsit tampoc serveixen de gaire en una nit com avui, faig un parell de maniobres poc recomanables i enfilo l’avinguda Mariscal Joffre.

Aparco el cotxe, i camino una mica fins arribar davant de la porta de l’Estadi. Abans de marxar, necessito un moment íntim, personal i intransferible; bec una mica d’aigua per refrescar una gola seca de tant bramar. I recordo la meva primera visita a una instal•lació que només comptava amb una tribuna i una gespa altíssima. Era un dia d’agost de fa vuit anys. Després va venir la Penya La Lleganya, les amistats de Girona i la Ribera, les coneixences del Pere, l’Ivan Font o el Rugbipensador, les pujades intempestives, la semifinal de Montpeller enfront Tolosa, la final perduda de Dublin, la semifinal contra Biarritz altre cop a la ciutat de Jaume I, el desplaçament a Narbona, els partits dels Espoirs, la gent de Catalans a Dublin i el partit de la Heineken amb Munster, la visita de jugadors com Justin Marshall, Gareth Jenkins o Johnny Wilkinson, les puntades rases de Manu Edmonds, la classe de Goutta, la velocitat de Bomati, la contundència de Porcu, ... Em ve a la memòria que l’avi de Jerome Porical, Gerald, també va aixecar el Brennus amb l’USAP fa 71 anys i que el pare va perdre la final de 1977 enfront Béziers ... L’esperit d’Aimat Giralt, silenciós, corona l’Estadi. Recordo aquell dia de novembre de l’any passat en què vaig estrènyer la mà d’André Sanac, capità del mític equip que aixecà el Brennus el 1955. També tinc un pensament per la gent de Clermont, l’equivalent en el rugby del ciclista Polidour: deu finals, deu derrotes. Eterns segons. Cal treure’s el barret davant d’un equip i d’una afició com l’occitana; mereixen més que no pas tenen (i ara no em refereixo només al rugby). Però avui no era el seu dia.

Tampoc puc evitar pensar en el Joan Sans, Juanín, l’amic de la Torre que ens va deixar fa uns mesos, i que tot i mirar-se la nostra passió per l’ovalada amb un sorneguer escepticisme, segur que hauria estat content, contentíssim, de veure’ns disfrutar com ho hem fet, com ho estem fent. I de veure la senyera plantada a París indicant que aquella és una terra conquerida. Que quan volem, podem.

Torno cap al cotxe i encaro els dos-cents cinquanta quilòmetres de baixada; quan estic pujant El Voló, recordo que la senyera encara està lligada al retrovisor. Serà una de les millors passades per la frontera que hagi fet mai. Porto un somriure d’orella a orella, i els The Clash sonen al CD. L’alegria em desborda el cos, i no puc parar de seguir la música. En passar per entre les dues policies alienes, a la velocitat de cargol habitual, em ve al cap una altra casualitat: enguany el Tractat dels Pirineus farà 350 anys. La victòria d’avui no n’atenua els efectes, però sí que serveix per demostrar que la voluntat pot més que les lleis.

Calculo que arribaré a casa a les tres tocades. Encara queda molt de viatge. Però mai havia estat tant dolç conduir. En la llunyania veig llampegar intensament. Se me’n refot: avui la tempesta, n’estic segur, ens voreja. Ja ho deia fa molts anys en Sisa: qualsevol nit pot sortir el sol. I aquest sis de juny, a quarts d’onze de la nit, el sol ha sortit a Perpinyà. Bogeria? Jo en dic felicitat!

Adéu a l'edat de l'innocència

El passat dia 2 de Novembre a les 19:08 hores de la tarda a Stradey Park (Llanelli-Gal•les) acabava el minut de silenci per la mort d’en Ray Gravell. Les llàgrimes i els aplaudiments s’estenien per tot els camps de rugby del sud del País de Gal•les

Jugador fet a Llanelli, samarreta que sempre defensà. Era un centre fort, conegut sobretot per la força dels seus placatges i la seva manera de percutir. Un jugador que sobretot jugava amb passió. N’expliquen moltes d’ell ... potser de les més conegudes eren la seva manera d’animar els companys i preparar-se mentalment al vestuari abans d’un partit. Expliquen que fins i tot animava als contraris al passadís abans de sortir a la gespa!!!!!

Actor de teatre i cinema, fou també locutor de ràdio a Ràdio Cymru i Ràdio Wales. Una de les coses que sempre m’impressionava era la passió i l’entusiasme que transmetia quan feia de comentarista de rugby per S4C (el canal de televisió en gal•lès). Quedarà per la història l’abraçada a Mike Ruddock després que Gal•les guanyés el 6 nacions fa uns anys, l’entrevistador abraçant a l’entrevistat!!! Fent de comentarista semblava més un supporter que un periodista: Especialment divertides eren les seves entrevistes i aparicions abans i després del matx ... aquí a Catalunya, diríem que li agradava molt fer el pallasso.

L’hivern passat a casa meva el vèiem cada dijous al programa Codi Canu on capitenajava els Scarlets. Aquest programa, on uns equips de cantants amateurs de cada regió del rugby, aprenien a cantar amb el premi d’interpretar “La terra dels meus pares” a l’estadi del Mil•leni el darrer partit dels 6 nacions, era una tribuna perfecta pel vell Grav. L’entusiasme, l’orgull, el patriotisme, eren força evidents quan Ray Gravell agafava la paraula.

Els temps han canviat, el rugby també, cada cop més professional, cada cop més mediàtic ... importen més les audiències i el marketing que l’identitat i els valors ... el rugby s’ha fet gran. Ha perdut l’innocència que el feia pur. I amb aquest procés ha perdut part de la passió que transmet el joc, passió de la que el vell Grav n’era un clar exponent. Veure en Ray Gravell saltant i cridant (encara que fos com a comentarista!!!) quan jugava Gal•les era una cosa que et percutia el cor, que t’emocionava ... ja no ho veurem més això i a poc a poc desapareixerà del tot. Entusiasme i passió, cada cop més cars de veure, cada cop més escassos i reduïts a reductes privats ... com quan veig els meus fills que es miren un resum en diferit d’un matx per la televisió i criden a l’aparell animant al seu equip com si estiguessin al camp i en directe ... cridant i animant com ho feia en Ray Gravell.

Joan Legolas Puig
Le p’tit montagnard catalan

Elogi dels Menuts

Després dels partits d’aquest cap de setmana, ja tenim semifinalistes. Anglaterra, amb la seva davantera de ferro; França, amb la imaginació i la constància; Sudàfrica, amb la ferocitat i els peus de Montgomery i Stein; i Argentina, amb el seu més que compacte bloc. Pel camí han quedat Escòcia, Nova Zelanda, Austràlia i Fiji. I és precisament el partit desenvolupat per la selecció pacífica el que m’ha despertat aquestes ratlles d’homenatge, no només als Pacific Islanders sinó també a tots aquells equips, es diguin Romania, Geòrgia, Portugal o Namíbia, que tot i tenir penjada l’etiqueta de dèbils, han demostrat a tots els aficionats del rugby que, potser, el més important no és la victòria sinó l’actitud.

Algunes veus, poderoses, desitgen empetitir el Mundial. Diuen que vint equips són massa. Que el campionat s’allarga innecessàriament. Que hi ha equips que són més aviat comparses. Que amb dotze, o amb catorze, o amb setze, ja faríem. Esclar: i perquè no disputem directament la final, doncs? O fem un sorteig per repartir la William Webb Ellis Cup?

Els qui volen reduir el Mundial a 12/14/16 són els mateixos que volen convertir el rugby en un simple espectacle, en un calc dels “grans esdeveniments esportius”: show business, una mena de Fórmula 1 de músculs i placatges. Però, per desgràcia d’aquesta tropa de mercantilistes, el rugby és alguna cosa més. Té aquell plus que fa que el CNPN-Enginyers se’n vagi a jugar una lliga anglesa fart de la Federació Esnyapola, o que des de La Lleganya impulsem una Escola de Rugby a Vilanova i la Geltrú, o que Portugal s’enfronti als Alls Blacks sense perdre la dignitat i guanyant-se l'admiració i el respecte de tothom, o que Fiji jugui el partit de quarts entregant-se al màxim. El rugby, senyores i senyors, és sobretot, això: la voluntat de transcendir més enllà de l’esport. Quinze persones lluitant contra elles mateixes per millorar; si davant tens els temuts neozelandesos, tant se val: el primer rival ets tu.

I tot això, els mercaders de l’esport ho volen eliminar. En favor de l’espectacle. Curiós si tenim en compte que, precisament, han estat els petits els qui més espectacle han ofert. Fiji a quarts; els japonesos amb els impressionants assajos de Koji Taira, Geòrgia amb la seva defensa numantina; els EEUU, amb el primer assaig enfront de Sudàfrica en el darrer partit de la fase regular ... Tots ells mereixen el nostre respecte. I el que és més important: tornar-hi d’ací a quatre anys. Perquè només així podrem fer progressar l’esport de l’ovalada arreu del globus.

Brendan Behan

Road to Glory - The Minnows

Mas de les Fredes revisited

Tornar a un lloc mític és una insensatesa. És molt arriscat. Quan un lloc ha arribat a la categoria de mite personal, qualsevol petit canvi pot esguerrar la màgia i la contenció, que en precari equilibri, l’han fet arribar a aquest nivell dins la teva imaginació. Aquesta era la meva por quan pel pont de l’U de Maig, passat Estagell enfilarem el trencall que porta al Mas de les Fredes, a la vall de l’Aglí (Rosselló).

Home de poca Fe!!!! Allí estava com sempre: les quatre cases al mig ... i les vinyes que esgarrapen els contraforts de les Corberes. Vinyes ja brotades guanyades amb la força del treball a la garriga. Coscons, llentiscles i argelagues aliats que conformen un magma que ho cobreix quasi tot ... Si senyor!!! El Mas de les Fredes: espai líric entre el Castell de Queribús i la Vall de l’Aglí. El Mas de les Fredes: recer espiritual aferrat a l’arrel de la muntanya, de les Corberes, veritable frontera de la nostra Nació.

I com és que aquest espai va arribar a la categoria de mite personal?? Ras i curt: per una epifania (cristal•lització de les emocions, segons definició d’en James Joyce). Allí vaig descobrir on està l’essència del rugby català ... la idea, i m’ha semblat que, en aquest modest article d’estiu de cada any, havia de tornar a vosaltres amb aquesta idea ... perquè recordem tots plegats què és l’essència del rugby. Quina és l’anima que ens ajunta els dissabtes d’hivern a Can Font o davant d’un televisor.

Potser la qualitat més important del rugby és el que posseeix en valors instrumentals, no finalistes, en l’actitud i l’estètica de tot plegat sense pensar en grans causes o grans finals.

Gràcies a l’estètica i la litúrgia d’aquest nostre esport se sent o s’aprèn quasi de manera gnòstica i pràcticament sense saber com, l’esforç, l’admiració, el respecte, la constància, l’acceptació de l’autoritat, la definició de l’individu dins del col•lectiu ... i al capdamunt de tot això ... l’orgull i l’honor.

Això és el que és veritablement important. No es tracta tant que un nen jugui bé al rugby, sinó que el veritablement important és que aprengui aquest valors “instrumentals” de manera efectiva ... potser després acaba jugant al futbol o la petanca, però hi jugarà d’una manera noble, preservant l’estètica i guardant el moment de la pràctica de l’esport com una disciplina .... pot semblar budisme, amics meus, però no ho és: només és rugby.

Al final potser només és que el rugby encara té la capacitat de treure allò de bo que tenim dins. Com deia l’escriptor Gaston Bonheur: “M’estimo el rugby, que manté, peti qui peti, diumenge rera diumenge la nostàlgia d’una Cavalleria”. Això és així i és bo que sigui així. En aquest món sòrdid, mesquí i covard intento tant com puc mantenir aquesta idea fixa i pura dins del cap ... i no esborrar-la, ni separar-me d’ella. I provo, Déu ho sap, conduir-me segons això.

Joan “Legolas” Puig
Le p’tit montagnard catalan

Mas de les Fredes (Rosselló)-Pla de Barres (Alt Conflent)

Lansdowne Rd: vestigi d’un Dublin que s’acaba ...

... i la Lleganya hi va ser

Dissabte passat, Irlanda va disputar un dels seus darrers partits al mític estadi de Landsdowne Road. Enfront Austràlia, els del Trèbol van fruir del matx: 21 a 6. Joia i Guinness a raig als pubs, amb un punt d’amargor pel comiat d’aquell monstre de ciment: la paradoxa irlandesa. I nosaltres hi érem. Bé nosaltres, el nostre ínclit Joan Legolas Puig, que no ha resistit la temptació d’escriure unes bones ratlles ...

L’estadi de Lansdowne Road es un edifici realment extravagant: la tribuna oest està literalment construïda sobre la via del tren, i tot tremola quan passa. No hi ha cap tribuna igual i encara hi ha moltes localitats (North Terrace) dempeus. És el clar exemple d’aquella Dublin arruïnada de principi de segle. Aquella ciutat de Dublin tantes vegades evocada per James Joyce: com el riu Liffey que la parteix en dos, fosca i bruta (Dublin o Dubh Linn significa en gaèlic bassal negre).

Irlanda i Dublin, però, han canviat. L’anomenat “Tigre Celta” és el país amb l’economia més vital de tota la Unió Europea, els turistes d’arreu del món envaeixen els carrers i es passegen pel Trinity College i Grafton Street com si ho fessin per les rambles de Barcelona. I el districte ”cultural”, el Temple Bar, s’ha convertit en una mena de parc temàtic de pubs i de comiats de solter... Potser és per això que aquesta economia tan dinàmica pot assumir la construcció d’un nou estadi nacional per la seva selecció de rugby.

Amb la desaparició del vell estadi de Lansdowne Road s’accelera aquest procés de canvi, tan desitjat pels irlandesos però no exempt d’una certa nostàlgia. Nostàlgia d’algunes coses que encara estan dempeus com el vell Maguires a Ballsbridge, com Brazen Head (el Pub més vell d’Irlanda), com l’aire de Raglan Road ... com el protagonista del Finnegans Wake de James Joyce “... Finn tirat, mig mort, a la riba del Liffey amb la història d’Irlanda i del món sencer donant-li tombs pel cap”.

Joan "Legolas" Puig

Aquestes muntanyes que tan altes són ...

Com si fos una tradició de molts anys (només en van dos) els de la família Puig-Pàmies tornàrem a passar Sant Joan al Pla de Barres, als peus del Carlit. Mig stage en alçada com fa l’USAP, mig celebració del Sant de l’hereu, mig comunió tel·lúrica amb les arrels del país, mig donar suport a la flama del Canigó: nostra festa nacional, mig perquè ens agraden aquests cims del Capcir i barrancs de l’Alt Conflent ... la qüestió és que hi tornarem. I hi tornarem sense saber ben bé perquè ...

L’any ha estat difícil, fatigant diria, fins un punt desil·lusionant. Hem tornat a quedar a les portes de tot (HCUP i TOP 14). Hem fet menys desplaçaments junts. Fa molt de temps que no veiem alguns dels més estimats socis de la Lleganya. La nostra selecció va caure davant dels bascos quan se’ls podien haver cruspit en un vermutet. El tribunal de París esva declarar incompetent per decidir sobre la petició de reconeixement internacional de la FCR. Hem vist el que costa posar en marxa el rugbi a Vilanova. Hem vist com la sortida d’ERC del govern afectava molt més del previst el “renaixement” del rugby català. Hem vist desercions ... hem sentit comentaris negatius... Hem viscut les lluites pel poder econòmic a l’USAP, i per acabar d’arrodonir-ho hem sentit que en Bourret potser marxa a ... l’Stade Français!!!

I per tot això, d’alguna manera tornàvem religiosament al Pla de Barres per fer un “reset” com diria el nostre webmasover, per retrobar-nos amb la força de la terra, per tornar a veure que tot està per fer i tot és possible ...

Com si fos una metàfora de tot el curs de l’any, l’excursió començà malament al principi: se’ns va espatllar el cotxe, ens vàrem trobar malament, problemes de feina, el millor vi del Rosselló que compràrem sortí amb gust de tap i hi hagué una mica de mal humor ... Però a poc a poc, la força i l’alegria ens retornà al cos, a poc a poc retrobàrem vells anhels i velles cançons ... “Aquestes muntanyes que tan altes són, me priven de veure els meus amors on són...”, a poc a poc trencarem el malefici i ens tornarem com els nens: indestructibles i immunes al desànim. A poc a poc, però fermament tornarem a ser conscients del deure i la missió...

Què trencà el malefici??? Tot: La nit de Sant Joan a Montlluís fent saltar per primera vegada el Joan i el Ferran per sobre la foguera, l’orgull de sentir al Ferran a un nen que li deia “je ne parle pas catalan”: -No et precupis, jo t’ensenyo (sic). O quan repartien la sangria amb veu alta i clara dient: ”ei Joan avui veurem vi!!!!”.... O trepitjant el camp de rugby de Matamala al Capcir, on s’entrena l’USAP (i enguany també l’estimada selecció de futbol de Korea) o pujant al Coll de Sansa, a l’Alt Conflent, amb els Macià (lleganyistes il·lustres), o banyant-se el dia de Sant Joan a la capçalera del riu Tet (el que passa per Perpinyà) després d’un dinar sota la pluja (hauríeu d’haver vist a la Cristina amb ulleres de sol sota una pedregada i menjant com si res!!!!). O visitant Nyer (Conflent): lloc de record dels angelets, alt lloc de la resistència catalana i peregrinació obligada ... O tornant a caminar per la Fontrabiosa o l’Espollosa al Capcir: límit del País, límit de la nostra pàtria ... O sabent que l’occità Porcu jugarà amb Ceret la temporada que ve sense cap reclamació econòmica (Són una fàbrica de fer amics aquests del Vallespir) ... “si canto perquè canto, canto pas per mi, canto pel Tupí que és molt lluny d’aquí...”.

I es que de fet és així: any difícil deia al principi??? Desànim deia???? No!!! Ha estat un any de feina i de lluita especialment dura ... Però ha estat un gran any. Hem vist un derbi català a divisió d’honor (BUC-UES) per primera vegada en molts anys (amb dos tercers temps dignes de menció)... i a dalt de tot!!! Hem vist la Santboiana guanyar la lliga una altre cop, hem vist al Ceret i l’Argelers junts també a Federal 1 (l’any que ve hi anirem!!!!), hem ajudat a aconseguir que la nostra selecció marxés de les competicions “territorials espanyoles”, hem denunciat a la FIRA en nom dels nostres drets històrics com a nació del rugby, ens hem manifestat ... hem treballat pel rugby com mai ... hem estat presents a tot arreu .... hem pujat el Castell de Queribús i hem “peregrinat” a l’ermita de Sant Antoni de Galamús, hem agermanat el Gironès i la Ribera d’Ebre en una macro-clotxa que serà recordada durant molts anys en els annals del lleganyisme!!! ... “Si sabés on retrobar-lo, si sabés on és, aniria a volant al seu costat per sempre més” Cal seguir endavant. Sempre endavant. No sé si som una nació, ni si tenim dret a decidir ...
però el que si sé, és que ara hem de placar ... i amb contundència.

Joan “Legolas” Puig

Rugby is in the air ...

Diuen que totes les religions tenen una terra promesa. En el cas de la nostra, el rugby, la terra promesa és el País de Gal•les. I clar, per arribar a la terra promesa cal travessar el desert. El nostre desert particular fou el sud d’Anglaterra conduint per la banda que no toca i sense cap indicació d’on és Gal•les. Pels anglesos Gal•les no existeix. Estan indicats tots els poblets del món (i Londres, és clar) menys Gal•les. Fins que no has arribat a Bristol no trobes la primera indicació.

I aleshores passes un pont, com aquell qui passa el mar Roig i arribes per fi: Cymru, la nació del Drac Vermell … El país de Gal•les. Tot està retolat en la seva llengua també, aquesta llengua impronunciable per un llatí (paraules sense vocals!!!), però que sortosament està tan viva i prova de tenir un estatus normal al costat del totpoderós anglès.

Passarem nit a Caerleon, poble amb passat romà a la riba del riu Usk, i l’endemà al matí, després d’un esmorzar hipercalòric marxarem a la ciutat de David (Cardiff) i ... increïble!!! A les 10 del matí el carrer ja era ple de .... gal•lesos!!!! A part de francesos vinguts d’arreu de l’hexàgon (occitans, bretons, fins i tot alguns catalans del nord) estava ple de gal•lesos amb les seves banderes del drac, els seus colors, les seves disfresses ... pel carrer, per les parades, per les botigues …

Diu la cançó que l’amor està en l’aire (love is in the air). A Cardiff el rugby està en l’aire, en l’ambient, per tot arreu, tothom en parla. Tot és rugby: el món és perfecte. Fins i tot els francesos (que se sabien favorits) estaven encomanats de l’ambient, ambient que no troben a casa seva si no és en algun petit poblet d’Occitània. Compraven banderes gal•leses, samarretes gal•leses ... i se les posaven: així és el rugby.

La ciutat és petita. Dominada per l’omnipresència de l’estadi del Mil•lenni. Al mig de tot, com una catedral. Són gent d’empenta aquests gal•lesos, quan Arms Park es va quedar petit enlloc de tirar-lo a terra i fer-ne un de nou, van decidir fer-ne un altre al costat. Així, perquè si.

Dins l’estadi, l’èxtasi, la èpica, l’emoció .... 1 hora abans de començar el partit comença el moviment. En un equilibri quasi perfecte entre modernitat i tradició, entre l’era del professionalisme i el pes de la història s’alternen una mena de cheerleaders del patrocinador de torn amb un cor gal•lès de més de 100 homes cantant cançons tradicionals gal•leses (fins i tot Delilah del Tom Jones).

I arriba el moment dels himnes: “Bread of heaven, feed me now and evermore” ... aquí naufragues … però quan arriba “La terra dels meus pares” directament t’ofegues en l’emoció. Fins i tot La Marsellesa sona grandiosa dins del Mil•lenni.

L’èpica del matx és espectacular. L’esperit de tot un poble espitja la seva selecció nacional i quasi doblega la (a vegades) perfecte màquina de rugby que és la selecció francesa. Al final però s’imposa el favorit.
És igual!!! L’any que bé hi tornarem. Ni una derrota pot trencar la comunió i catarsi col•lectiva que representa un partit de les 6 nacions.

Ràpid cal demanar una pinta de Brains i veure què fa Irlanda a Twikenham!!!! Evidentment tots els gal•lesos donen suport als irlandesos. Una de les coses que varem remarcar del dia a Cardiff és el ressentiment que han anat covant generació rere generació contra Anglaterra. Potser d’aquí els hi ve la força de ser una gran nació del rugby, sense tindre ni una gran població, ni un gran territori.

Veient el partit tinguérem la gran (Grandíssima!!!) sort de poder saludar dos mites vivents: Barry John i Phil Bennet: llegendes que caminen.

Acabarem la nit tranquil•lament, de pub en pub, pensant que aquí érem normals, que no havíem de donar explicacions per la nostra afició, que no érem una minoria molt minoritària.

L’endemà com despertats d’un somni esmorzàrem i marxàrem tranquils, com alleujats .... i estic segur que en el silenci de la tornada tots pensàvem que algun dia el rugby català serà com el gal•lès: lliure, espontani i gran, molt gran.

Joan Legolas Puig

Lo bruxelot (*): una jornada a Perpinyà

*(Al Capcir: font petita)

Arribo a Perpinyà a quarts de tres, massa tard!!! Però ho provaré. Deixo el cotxe al garatge Aragó i me’n vaig de dret a Casa Sansa: tot ple de gal•lesos i la cuina ja ha tancat. Va ... no desesperem ho provaré amb aquell que està al costat de la catedral de Sant Joan. Merda, l’estan pintant! Quina mala pata!!! Passegem, doncs ... queda una darrera esperança: el carrer de la Paratilla ... aquí si!!! Assegut al carrer menjo una mena d’hamburguesa àrab i vi del país. És estrany aquest carrer quan les botigues són tancades i només hi ha el lloc de menjar, s’omple d’una gent amb un posat pretesament entre llatí i “canalla” que es creuen que són l'essència de l’ambient meridional. Porten ulleres de sol quan fa núvol, se saluden en espanyol i s’acomiaden en italià. La resta tot en francès ni una paraula de català. Maleïda herència ens deixa el Manu Chao dels collons!!!!

Me’n vaig a la llibreria catalana: haig de comprar un llibre d’en Jordi Pere Cerdà per regalar-li a la Wendy. Després a l’FNAC. Tot en bilingüe, però cap còmic en català. Una dóna se m’excusa: “Je ne parle pas le catalan, mais els meus fills si” (sic). Passejo i passejo. Pel forat del canal del Tet es veu el Pirineu. Anxovada, Ollada, Escalivada, Cargolada, Bullinada: si això és la guerra que no vingui la pau.

Estic cansat. Me’n vaig pel carrer de la Peixonera cap a un dels meus llocs preferits: la plaça dels Peluts. M’assec al cafè que està encarat al carrer de la Paratilla. Des d’aquí veig la casa de la Generalitat, la peixateria l’Alba (on uns quants resistents menjàrem sardines a la brasa tornant de la desfeta de Paris) i l’antic mercat. Fa calor, i xafogor. Uns mosquits d’aixeta s’entesten a provar de suïcidar-se dins del meu got de Banyuls. M’hi estic una hora i mitja ben bona. Tinc temps per tot. Saludo uns senyors gal•lesos que tenen coll avall que perdran. Gent pacífica i civilitzada aquests gal•lesos, sobretot si ho comparem amb els irlandesos: encara recordo el partit contra el Munster quan varen literalment prendre el centre de Perpinyà i no pararen de bramar. Els catalans però, també esperen amb ànsia el proper partit a casa contra els de Narbona: “ils se dopent au cassoulet” se’n fot el cambrer. I sobretot tinc temps de digerir els canvis que està sofrint Perpinyà. Alguns de bons, com el d’aquell mercat que era a la plaça del teatre municipal. Ja és a terra: no queda res. Però n’hi ha alguns de dolents: davant la llibreria catalana també fan obres. Ja no hi ha arbres. I el més dolorós: l’Hostal de la Posta i la Perdiu és tancat i hi faran una residència de luxe. Cada vegada Perpinyà s’assembla més a Vilanova amb tants canvis. A més tenen el mateix problema que nosaltres amb els estornells, però aquí els hi tiren petards per espantar-los.

Tinc tant de temps, que abans de marxar cap a l’Aimé Giral faig una passejada llarga per assegurar-me de que no m’han canviat més coses. Gràcies a Déu Casa Xanxo és a lloc, la imatge de Sant Joan a la catedral encara té la senyera i els gitanos continuen cridant-se en català.

Arribo a l’estadi. Està molt bé això d’anar en corbata i com a membre de la Federació. Em saluda tothom i conec a molta gent. L’Enric Balaguer i en Jaume Roure de l’ajuntament de Perpinyà. Amb en Pere Codonyan hi parlo una bona estona, resulta que és fill de Pesillà de la Ribera i de petit jugava amb l’Entete la Tet, també recordem Dublin. L’Ignasi Doñate, tot un senyor. El Pere Manzanares, que espera amatent un senyor que ve d’Alacant a veure el seu primer partit de rugby (d’Alacant!!!), un senyor que acaba d’editar un vocabulari en català del rugby, gent dels clubs de rugby del sud, en Ramon Jordi Faura que em pregunta si ja hem vist el nou Angelets, la Mireia Parra que se’n fot de la corbata (“si et veiessin els de la Lleganya!!!”) i molta més gent...

A dins, a la tribuna a un parell de files més endavant que el president de l’USAP i amb coixí al cul. I a la mitja part a fer la cervesa (de franc) al local “Prestigi”. Fantàstic. El que deia abans: està molt bé això d’anar al rugby en corbata.

El matx és d’aquells que fan afició. L’històric club de Gal•les no pot fer gaire cosa contra una màquina de rugby. Els catalans surten des del primer minut disposats a menjar-se’ls. Al tercer temps, un fotògraf que havia tingut la sort d’estar al túnel dels vestidors m’explica amb emoció el silenci religiós i la concentració dels jugadors mentre se sent l’Estaca, just abans de sortir a la gespa. 4 assajos, força, tècnica i punt de bonus. La defensa gal•lesa intenta enfangar el partit des del principi: no se’n surten, els catalans reaccionen molt bé i amb molt poques errades. Els gal•lesos al final i aprofitant el cansament dels catalans fan que la derrota (37-14) no sigui tan bèstia (a vint minuts del final 34-0). Els “Filips” faran tots els canvis permesos i veurem al camp jugadors que feia temps que no sortien: Robertson (que li etzivà un placatge a un tres quart gal•lès que se sentí des de la tribuna), Hume, Debaty ... Em quedarà a la memòria l’assaig de picardia de la “Guilla” Durand , la defensa d’en Martí (al final tot el camp cridava el seu nom), la tranquil•litat i serenor d’en Laharrague (l’arrier), la rapidesa d’en Manas al 1º assaig, ....

Després d’un parell d’horetes de tercer temps al local “prestigi”, amb vi de Ribesaltes, parlaments, gresca, coneixent a més gent i foto per l’Independant inclosa, me’n torno cap a casa. En fi senyors: une très belle journée.

Joan Legolas Puig

La Lleganya: una Penya Nacional

La nostra selecció s’enfrontà, el passat 10 de setembre, a la de l’Ulster (els 3 comtats que són dins la República i els 6 que encara són en mans britàniques). Potser és la 1ª vegada que la nostra penya fa un desplaçament tant nombrós (més de 20, entre socis i simpatitzants) en un partit tant representatiu i indentitari. Potser no és tota la Catalunya, tal com la definiria el professor Josep Guia, però almenys és el Principat tal com la definien els sarraïns l’any mil quan deien que en Ramon Borrell era el Príncep dels Francs. Esperem que l’any que ve puguem comptar amb jugadors del nord. Déu n’hi dó!!!! Caldria recordar partits de l’USAP contra l’Stade Français, o els de la UE Santboiana contra els de Valladolid, o aquella heroica anada a Saragossa contra els bascos per igualar el nivell representació i adscripció nacional del partit contra els nordirlandesos.

Per part nostra (dels lleganyistes), la marca de la casa a la gespa: ambient familiar, de companyonia i tremendament transversal. Els ciclistes de la penya xerrant amb el Monti i el Jordi Elies (Autèntics artífexs de la vinguda dels de l’Ulster), La nostra tresorera arreglant el país amb el president i el vicepresident de la FCR. I el moment estel•lar del tercer temps: la sòcia nº 2 (Manela Garcia Segarra) ensenyant-li el clauer de casa seva al president del Rugby Club Badalona.

Som una penya nacional. La meitat (exacte) dels socis viuen a Barcelona i al Gironès. Així ho explicaven i ressaltaven els de rugbycatalà.org quan l’any passat feien la notícia de la nostra web. I això és bo. I encara fóra més bo tenir socis a la Ribera d’Ebre, al Maestrat o al Capcir.

Ara que s’acosta la nostra assemblea anual és bo recordar els fins de la nostra Penya que tenim en quan que som associació i que estan descrits als estatuts:
1.- Donar suport a l’equip de rugby de l’USAP (Unió Esportiva Arlequins de Perpinyà) i fomentar el desenvolupament de la catalanitat per mitjà de l’USAP:
2.- Promoure i desenvolupar l’esport del rugbi a la ciutat de Vilanova i la Geltrú
3.- L’establiment dels contactes, de les col•laboracions i dels vincles que es considerin convenients amb altres organitzacions associatives relacionades amb el rugby català.
4.- Realitzar tot tipus d’activitats que puguin ser útils per a la millora de la imatge del rugbi a Catalunya i molt especialment a Vilanova i la Geltrú
5.- Mantenir, millorar i impulsar els lligams entre tots els Països Catalans a través de l’esport del rugby.
6.- En queda exclòs tot ànim de lucre.

Són bonics els punts 3 i 5 oi??

Però oi que també és bonic dir que l’associació te la base a Vilanova i la Geltrú??
No hi ha una certa força tel•lúrica en parlant d’un lloc concret??
El noms de lloc, els topònims, ho tenen això. En Josep Vicenç Foix ja en parlava del lirisme que tenien els topònims. Lirisme, força tel•lúrica i fins i tot èpica. I es que no hi ha també una èpica implícita quan saps que els nois que defensen la nostra samarreta són de Cornellà, Sant Boi o Girona???

I sobretot, no és emocionant veure la cara dels nostres germans del nord quan els hi diem que som d’una Penya que ve de la Catalunya Nova (Llobregat avall)??? Encara que alguns vinguem de més aprop???

No era Francesc Macià i Ambert (el Bac de Roda) un vigatà?? quan aquest topònim era sinònim de maulet...
O el mite entre els mites: en Pere Joan Barceló “Carrasclet” fill del Mas Collet a la Serra de Llaberia, no li deien a ell i a la seva partida els carrasquets???

És reconfortant i entranyable pertànyer a una associació que en el nom hi té un topònim. A més el rugby té un fort esperit identitari sigui de la nació que sigui: en Mike Gibson va amenaçar de retirar-se del rugby quan els “troubles” a Belfast espitjàven als irlandesos a jugar separats.

Els topònims t’ubiquen i ajuden a la reconstrucció nacional. És com si els d’aquella comarca o poble aixequessin el dit per dir: “Ei que nosaltres també volem vindre”. Fins i tot per reivindicacions territorials: La Penya dels Aspres, subcomarca entre el Rosselló i el Vallespir.

Algú dirà que un topònim va lligat a un paisatge i que és difícil lligar Vilanova al paisatge del rugby. I jo només desitjo que el destí ens porti a jugar a Toló, a la Provença i aleshores veurem el que és un camp de rugbi al costat del Mar Mediterrani, al bell mig de la rada com si estèssim a l’Alguer (que comença a ser hora de que ens plantegem anar a veure el seu equip de rugby).

Cal ser positiu també amb amb això dels topònims i deixar de parlar de Culloden, de Ponte Nuovo i d’Almansa per començar a parlar d’Stirling, d’A Castagniccia i de ..... VILANOVA I LA GELTRÚ!

Joan Legolas Puig

Can Font o l'Elogi del Tercer Temps Etern

El passat 22 de juliol un nombrós grup de la Penya la Lleganya ens desplaçàrem a Perpinyà pel sopar de penyes de l’USAP. Hi arribàrem puntuals sabent que érem la única penya del sud que assistia a aquest final de temporada.

Al camp d’entrenament de l’Aimé Giral sopàrem molt bé, però sobretot trobàrem a gent i retrobàrem els amics. Amb els Andosins i amb el Gos i parlàrem del rugby català i fins i tot, del vell somni d’una selecció dels Països Catalans: el Nord i el Sud jugant junts en un mateix equip. Coneixerem a en Pere Manzanares, que ens feu un parell d’entrevistes per Ràdio Arrels. També en Robert Marty, escriptor nord-català que estima el país i que és famós perquè fou el primer en definir la Bronca com a homenatge a l’adversari: quan més cridem, més et respectem. L’Eric i en Josep de Ceret que recordaven el petit Ferran de la final de Dublín, quan només tenia 15 mesos i anava embolicat en la senyera. En Dominic Torrent, gran amfitrió i amic, amb un dels seus fills. L’estimadíssima Mireia Parra que sopà amb nosaltres i ... molta més gent. Però sobretot poguérem saludar personalment els jugadors: Gaston, Edmonds, Mas, Marty (que la nostra tresorera descobrí amb cert desànim que fa panxeta), Cermeno, Bonmatí, l’impressionant Bernard Goutta el capità, Le Corvec, Hines, ... Un gran i llarg tercer temps. El tercer temps serveix per relacionar-se i això és el que férem: entre nosaltres i amb els amics que retrobàrem.

Després els més valents tornaren a Vilanova, però alguns decidírem sojornar a Can Font. I potser perquè feia dies que no hi anava, però em donà la sensació que a l’esmorzar de l’endemà al matí el tercer temps continuava. I és que de fet és així: Can Font és el tercer temps continuat ... etern. Com si el pas del temps fos un partit i les anades a Can Font el tercer temps.

L’espai, que t’espitja de manera natural al menjador, tan familiar i part de tots nosaltres. El menjar, tan honest, franc i alhora tan elaborat (recordo bé aquell dia: ous ferrats en cansalada, pa amb tomàquet i formatge, i vi de la Terra Alta). I la generositat (tan definitòria del nostre esport) dels amfitrions i l’optimisme contagiós (tan necessari pel país) del webmasover, fan que Can Font estigui especialment dotat pel tercer temps. Aquest cocktail meravellós et dona la distància necessària per parlar de tot (fins i tot de feina!!!!!) sense estridències.

Els millors tercers temps per mi, són els dels partits a cals occitans: quan seguim l’equip fora de Catalunya: a Narbona, a Besiers, a Montpeller, ... Els occitans, que van al rugby com aquell que va a missa, són un poble admirable. Eternament tristos, són un adversari temible, i això fa que vegis els partits amb molta tensió ... i és quan tornes a Can Font, cansat del viatge, però content del matx, que te n’adones que Can Font va més enllà de l’espai físic (d’una masia que forma part del paisatge) i passa a ser un espai espiritual i comú per tots els membres de la nostra estimada Penya.

De tot això, però, només te n’adones quan arribes i t’asseus en un dels bancs del menjador ... t’arrepenjes amb l’esquena a la paret i esperes pacientment una beguda i un amic amb qui comentar el darrer partit.

Joan Legolas Puig

Si no hi ha rugy, mos anem

Una representació informal de La Lleganya va visitar ahir dimecres la nova gran superfície dedicada a complements esportius de la nostra comarca, que respon al popular nom de Decartró.

Després de descobrir un dels rètols més surrealistes de la història del grafisme (concretament feia referència a una “mini portería grande”!!!), ens veiem en l’obligació de certificar que en tots aquells metres quadrats no hi ha ni un centímetre dedicat al rugby. Totes les pilotes són rodones i no hi ha ni samarretes, ni protectors bocals, ni botes, ni res de res. Això sí: si així ho desitgeu podeu aconseguir unes magnífiques botes per anar a pescar al riu, encara que per aquestes contrades seria potser més indicades per la pesca del silur al Pantà de Foix ...

“They tried me in absentia, and convicted me in absentia, so I told them they could hang me in absentia" .

Brendan Behan

El Temps de les Cireres

Com fa pel Juliol el 1º equip de l’USAP, la família Puig-Pàmies ha fet el seu stage de pretemporada en l’alçada del Capcir i de l’Alt Conflent.

Així entre les marmotes de les Bulloses, els cirerers del Conflent i algun partidet amb la canalla abans de dinar ens hem assabentat d’algunes coses interessants:

Els jugadors que marxen de l’USAP: Grelon (Montpeller), Petrichei (Besiers), O’Driscoll (Munster), Loustau (Toló), Bouquié (Narbona), Ruiz (Narbona), Labat (Besiers), Van den Heever, Bustos, Luger, Mercier (Montpeller).

Els que venen: Tincu (Pau), Hines (Edimbourg), Laharrague (Brive), Bortolosa (Auch), Ostiglia (Padoue), Dupuy (Tolosa), i a l’espera de la resolució del cas Bobobo (Bobo fitxat pel Bo –Biarritz Olimpic-).

Les prolongacions de contracte: Mas (3 anys), Marty (2), Durand (3), Chobet (2), Sempere (1º contracte), Bourret (1º contracte), Gaston (2), Cermeno (2), Rolland (1º contracte), Goze (1º contracte), Bozzi.

També hem, passat per Matamala (on es farà l’stage) i hem sabut que l’USAP ha contractat els serveis de Joel Jutge (un dels primers àrbitres professionals de França) per assessorar els jugadors. Sembla interessant tenir aquest tipus de servei en aquest nostre esport on cada any hi ha alguna regla nova. Només tenim un comentari: Jutge pertany al comitè d’àrbitres de Midi-Pyrénées i això el pot portar algun dia a arbitrar a ... Perpinyà!!!

Hem sabut, també, que l’Argelers es dirigeix cap a un triumvirat presidencial (3 presidents per aquest club de Federal 3), que l’Elna manté president i entrenadors, que el Voló vol canviar d’entrenadors, que els cadets de Millàs han guanyat el campionat del Llenguadoc-Rosselló, que tenim en Jo Maso a Sudàfrica de tournée amb la selecció francesa, i que un xicot de Salses, un tal Farid Goutta (nebot d’en Bernard) ha estat seleccionat per l’equip de França de rugby ..... a XIII ????!!!!! Quins temps, tretzistes i quinzistes sortits de la mateixa família.

I com que és estiu, acabem aquesta modesta crònica a l’estil d’en Perucho: Tot això ho hem sabut mentre sojornàvem prop del naixement del Tet i a les tardes feia fred. Bevíem un vinet de Mauri i menjàvem formatge del Capcir. Cap al tard, xiulava la merla.

Joan Legolas Puig

Jornada de Rugby a Vilanova i la Geltrú

Aquest dissabte passat, 30 d'abril es va celebrar la primera trobada de rugbi de Vilanova i la Geltrú.

130 nens repartits entre les categories de mini-rugbi, pre-benjamí, benjamí, aleví i infantil disputaren diversos partits de les 4 de la tarda a les 8 del vespre al camp de gespa de les pistes d'atletisme de Vilanova i la Geltrú.

Els clubs participants foren l'AS Merignac-Rugby, el FC Barcelona, l'Usap de Barcelona i el Rugby Club de Sitges que actuaba com a amfitrió.

La idea d'aquesta jornada sorgí arran del fet que l'Ajuntament de Vilanova comprovés que el primer esport de la vila de Merignac (vila occitana, prop de Burdeus) és el rugby. Vilanova i la Geltrú està agermanada amb Merignac i sovint s'han fet intercanvis culturals, esportius. El de dissabte fou el primer intercanvi de rugby.

Aquesta trobada fou organitzada per l'Ajuntament de Vilanova i la Geltrú i comptà amb la col•laboració del Rugby Club de Sitges.

De les personalitats que assistiren a la jornada cal destacar la presència de l'Alcalde de Vilanova i la Geltrú, Sr. Sixte Moral, el Primer Tinent d'Alcalde Sr. Josep Tomàs Àlvaro, la regidora d'esports Sra. Yolanda Sánchez, i el regidor de Promoció Econòmica Sr. Adolf Montoliu. El públic assistent pogué comprovar in situ com els infants compartien l'estona de joc i el tercer temps tant significatiu en l'esport del rugby i tan inusual en d'altres esports.

Segons declaracions del president del RC Sitges, Joan Marsal: "La jornada fou un gran pas per a la divulgació del nostre esport a la comarca del Garraf i demostra fermament la voluntat que té el RC Sitges de convertir-se en un referent a la comarca i de consolidar i capitalitzar la projecció de l'esport del rugby a tota la zona".

Joan Legolas Puig

L'Equip Ideal de Tots els Temps

Després d’una certa polèmica (sobretot pel lloc de centre exterior) el nucli dur de la Penya la Lleganya ha decidit llençar a la xarxa l’equip ideal de l’USAP de tots els temps. Alguns els hem vist jugar, d’altres hi són pel seu palmarès, i alguns ... perquè són ... per dir-ho sense embuts ... mites del rugby català.

1. Stéphane de Besombes
2. Michel Konieck
3. André Sanac

4. Jean-Michel Esponda
5. Jean François Imbernon

6. Rolland Genis
7. Bernard Goutta
8. Fernand Vaquer

9. Alain Macabiau
10. Aimé Giral

11. Roger Ramis “El Nin”
14. Joseph Desclaux “Jep”

12. Noël Brazès
13. Jo Maso

15. Puig-Aubert “Pipette”

Som conscients de la polèmica que aixecarem, però què és la vida sense polèmica??? Ens hem deixat a grans jugadors fora d’aquest equip ideal i no els volem oblidar, però creiem que aquí hi ha els millors que han portat la samarreta Sang i Or. Fem doncs menció a: Mike James, Thomas Lièvremont, Claude Pagès, Jacques Sagols, Barend Britz, Benoit Bellot, Didier Plana, Jacques Basset, Jerome Thion, Manuel Edmonds, Gilbert Brutus, ...

Joan Legolas Puig

Mister Rugby ens ha deixat

Divendres passat a l’edat de 81 anys moria Jean Prat, un mite del Rugby Occità i una de les llegendes mundials del nostre esport.

Ara que és temps de 6 Nacions, és bo recordar com li va venir el mot de “Mister Rugby”: el sobrenom li posaria el gran comentarista del Daily Mail, Pat Marshall després de la 1ª victòria francesa a Twickenham l’any 1951, en homenatge i respecte al capità i gran tercera línia del FC Lourdes (D’on sempre en seria jugador). També com a capità de França, liderà l’equip que per primera vegada guanyà el 5 Nacions: l’any 1954. I en aquest mateix any, amb Jean Prat de capità els francesos aconseguien guanyar (per fi) a Nova Zelanda.

Quedarà en la memòria col•lectiva de tots els que estimem aquest esport una fotografia: la del darrer matx d’en Jean Prat al 5 Nacions. Victòria del País de Gal•les a Colombes (16-11) i en acabar els segones línies gal•lesos Russell Robbins i Rhys Williams pugen Jean Prat i seguits per tots els jugadors el porten en triomf pel camp. Rugby d’altre temps.

Respectat a l’hemisferi sud, estimat per saxons i totes les nacions celtes, mite a França ... i ... venerat a Occitània. Nascut el 1 d’agost del 1923 a Lorda, fill de pagesos bigordans fou campió de França amb el FC Lourdes el 1948, 52, 53, 56, 57 i 58. I finalista el 1945, 46 i 1955, final, aquesta darrera que perdria contra la nostra USAP ... aquella USAP de somni d’en Sanac, Sagols, Vaquer, ...

Com a jugador era extraordinari, no gaire fort per ser un tercera línia però era molt ràpid i sovint feia de “cinquè tres quarts”, un “winger” en deien a l’època. I amb aquest nom (“Le Winger”) obrí un bar al seu poble natal. De fet el camp del FC Lourdes era un terreny agrícola que son pare vengué a l’ajuntament.

En aquesta època on el Rugbi professional sembla que ha guanyat definitivament al “Rugby-Cassoulet” la figura d’un pagès, que practicava l’esquí de fons als Pirineus, “caçaire” d’isards esdevé mítica.

El catalano-occità Jo Maso (antic tresquarts de l’USAP i avui manager de la selecció francesa) en declaracions a l’Equipe digué dissabte passat: “A Austràlia, a la darrera Copa del món vaig tenir l’honor d’entrar al “Rugby Hall of Fame” i la primera fotografia del llibre era la d’en Jean Prat”.

Des de Catalunya diem: Adéu, Senyor Prat. Adéu Mister Rugby.

Joan Legolas Puig