Can Font o l'Elogi del Tercer Temps Etern

El passat 22 de juliol un nombrós grup de la Penya la Lleganya ens desplaçàrem a Perpinyà pel sopar de penyes de l’USAP. Hi arribàrem puntuals sabent que érem la única penya del sud que assistia a aquest final de temporada.

Al camp d’entrenament de l’Aimé Giral sopàrem molt bé, però sobretot trobàrem a gent i retrobàrem els amics. Amb els Andosins i amb el Gos i parlàrem del rugby català i fins i tot, del vell somni d’una selecció dels Països Catalans: el Nord i el Sud jugant junts en un mateix equip. Coneixerem a en Pere Manzanares, que ens feu un parell d’entrevistes per Ràdio Arrels. També en Robert Marty, escriptor nord-català que estima el país i que és famós perquè fou el primer en definir la Bronca com a homenatge a l’adversari: quan més cridem, més et respectem. L’Eric i en Josep de Ceret que recordaven el petit Ferran de la final de Dublín, quan només tenia 15 mesos i anava embolicat en la senyera. En Dominic Torrent, gran amfitrió i amic, amb un dels seus fills. L’estimadíssima Mireia Parra que sopà amb nosaltres i ... molta més gent. Però sobretot poguérem saludar personalment els jugadors: Gaston, Edmonds, Mas, Marty (que la nostra tresorera descobrí amb cert desànim que fa panxeta), Cermeno, Bonmatí, l’impressionant Bernard Goutta el capità, Le Corvec, Hines, ... Un gran i llarg tercer temps. El tercer temps serveix per relacionar-se i això és el que férem: entre nosaltres i amb els amics que retrobàrem.

Després els més valents tornaren a Vilanova, però alguns decidírem sojornar a Can Font. I potser perquè feia dies que no hi anava, però em donà la sensació que a l’esmorzar de l’endemà al matí el tercer temps continuava. I és que de fet és així: Can Font és el tercer temps continuat ... etern. Com si el pas del temps fos un partit i les anades a Can Font el tercer temps.

L’espai, que t’espitja de manera natural al menjador, tan familiar i part de tots nosaltres. El menjar, tan honest, franc i alhora tan elaborat (recordo bé aquell dia: ous ferrats en cansalada, pa amb tomàquet i formatge, i vi de la Terra Alta). I la generositat (tan definitòria del nostre esport) dels amfitrions i l’optimisme contagiós (tan necessari pel país) del webmasover, fan que Can Font estigui especialment dotat pel tercer temps. Aquest cocktail meravellós et dona la distància necessària per parlar de tot (fins i tot de feina!!!!!) sense estridències.

Els millors tercers temps per mi, són els dels partits a cals occitans: quan seguim l’equip fora de Catalunya: a Narbona, a Besiers, a Montpeller, ... Els occitans, que van al rugby com aquell que va a missa, són un poble admirable. Eternament tristos, són un adversari temible, i això fa que vegis els partits amb molta tensió ... i és quan tornes a Can Font, cansat del viatge, però content del matx, que te n’adones que Can Font va més enllà de l’espai físic (d’una masia que forma part del paisatge) i passa a ser un espai espiritual i comú per tots els membres de la nostra estimada Penya.

De tot això, però, només te n’adones quan arribes i t’asseus en un dels bancs del menjador ... t’arrepenjes amb l’esquena a la paret i esperes pacientment una beguda i un amic amb qui comentar el darrer partit.

Joan Legolas Puig